LLARG RETORN A CASA.

Una forta abraçada, d'aquelles que es fan en silenci, sense obrir la boca perquè tens les dents serrades que ajuden a no plorar. Una abraçada com de mai més o de per sempre va segellar l'amistat entre aquell parell d'adolescents, diferents entre sí, amb vides allunyades que s'havien descobert la curiositat per la vida, pel riure, pel fotre's del mort i del qui el vetlla, pel respecte als grans i l'amor a escoltar històries de vida, de guerra, de posguerra, de pau , de família, històries petites que en conformen la gran de la H amb majúscula on mai no hi consten els petits narradors. De fet els que la teixeixen com sense voler. Una abraçada, la darrera després d'haver fet abraçades i petons per ordre al Ramon, la leontine, el Ton-ton i la tia que se la va mirar amb aquells ulls de color mel somrients, poderosos, en conformitat de la lluita i la vida, dignes.

- Écris-moi!
- Dès que j'arrive!
- Viens l'année prochaine!
- Viens toi me chercher avec mes oncles...

Un diàleg absurd i l'abraçada. La tia que agafa la bossa i pel braç la porta al vagó que toca segons està escrit al bitllet.

- Vinga va, puja i anem a veure quin seient et toca, recorda que portes unes quiches de formatge i espinacs, aigua i al billeteret uns francs. Si cal que vagis al bar del tren hi vas i li dius a la persona que segui al teu costat que et vigili les coses. Aqui ningú no roba res, però cal ser previnguda. Estàs bé? No et fa pas per tornar sola? Sobretot no perdis el passaport que a la frontera l'hauràs d'ensenyar.
- No tia, no. Ja recordo com vam fer-ho de vinguda i si la mare m'espera a Portbou cap problema.

Es feia la gran però a la boca de l'estómac hi tenia una mena de nus que no la deixava respirar gaire. Com que amb les despedides sempre hi havia una barreja d'emocions per part de tothom ho dissimulava bé, però li feia respecte això d'anar tantes hores en tren tota sola. Se'm sortiria. i a més duia el llibre que li havia regalat la Sylvie "Le Petit prince" en tindria per tot el viatge.

- Noia truca quan arribis a casa, estarem esperant.
- Sí tia, no pateixis.
- Ah! fés una bona abraçada a la mare i el pare i molts petons a la maria que creixi i podrà venir amb tu la pròxima vegada. - Va fer-li una darrera abraçada un bon pet´´o a cada galta i va baixar del tren. Ella es va quedar a la finestra del compartiment veient-los com s'anaven fent petits, petits amb els braços enlaire fent-li adéu.

Adéu Llemotges, au-revoir!  Van anar passant boscos, llocs verds muntanyes blaves, prats un poble aquí un altre enllà de teulats foscos i de teules roges. grans condominis i petites cases , pocs edificis alts un cop deixada la ciutat enrera.

Deixada enrera la gare des Bénédictins tot anava de baixada, van passar per Colombiers i van veure els grans colomars , casalots fets de pedra i fusta, enormes que es veien de lluny com si fossin fars però més amples, allà hi tenien coloms per fer mercat i també van ser refugi dels famosos coloms missatgers que tant servei van fer durant les guerres mundials, la dels anys vint sobretot. Més avall Brive-La-Gaillarde un nom ben sonor amb connotacions vinateres, Montauban on els amics anarquistes del ton-ton escoltsven la pirenaica i escrivien articles als fullets que només els refugiats espanyols llegien, i en cara gràcies. Va fer una llarga becaina, estava tranquil·la, al seu departament al final eren quatre dones, dues noies joves més grans que ella que baixaven a fer les turistes a Barcelona i una senyora gran que parlava una mica de castellà i no parava de fer-li preguntes sobre els seus parents refugiats. Ella també havia acollit a casa seva una familia provinent de valència quan va acabar la guerra Civil espanyola.

Anés on anés aquest tema era recurrent. Les llargues tardes a casa els tios havien estat farcides de moltes històries del pas de frontera, de les vivències de la guerra i d'abans de la guerra de la joia que van viure quan es va instaurar la República, de com "el papà" que deia la tia es fotia al cafè que tenien a Castelló dels "blancs" que havien perdut davant el front popular. tantes i tantes bistòries que un dia o altre la nenatrista es deia, hauria d'escriure bé per poder-les seguir explicant. Al seu caparró tenia un garbuig de noms, de llocs, de persones, de familiars que no ho eren pas que eren familiars de la tia i la Teresa i en Ramon que de fet eren familia perquè ella. la tia Mercè estava casada amb l'oncle de son pare o sigui el germà petit de la iaia Luisa. Ostres tu, quins embolics!  Pensant, llegint, parlant i dormitant van arribar a la fi del trajecte de la banda francesa.

- Prochain arret: Port-bou (portbu que deien en francès)

Nervis, mirades a l'andana, sí, allà hi era la mare que la va saludar amb el braç i va acostar-se corrent al vagó. Calia baixar la maleta, la senyora de Montauban la va ajudar. La bossa amb el billeter, el passaport, el llibre.Tot a punt va fer un salñt i va abraçar la mare.

- Corre que hem de passar l'aduana i agafar l'altre tren que no se'ns escapi!

- Caram mare amb tu sempre toca córrer.

- Qui no corre, vola!

Aquella era la mare! Sempre amb un acudit a la punta de la llengua sempre amb un refrany o una dita i sempre corrent, la vida en ella anava sempre al trot. Fila, gendarmes de blau seriosos mirant-se'ls a tots com si fossin uns éssers inferiors, pas de la ratlla policies de gris, seriosos obrint una maleta de cada tres sense cap sentit, per fer sentir que ells manaven. Tornava al país gris, al país on no es pdia parlar de segons què amb segons qui, ni segons a on, ja se n'havia oblidat. De cop i volta va ser com entrar en una pel·licula antiga en blanc i negre. A parlar en "cristiano", que volia dir en castellà com si el català o el francès fossin d'un altre món. Passaport, segell, passaport segell, comentari idiota a la mare, d'aquells per fer gràcia d'un no graciós:

- Pero señora, si solo hace dos horas que ha pasado a Francia, ¿ya quiere volver a casa?, como en España en ningún sitio, ¿verdad?

La mare que se'l mira i per una vegada calla. La nenatrista sent el renec que ha fet de cap endins. Passen l'andana i el tren ja està esperant-les. És vell, és fosc com el país on tornen. Fins aquest moment no s'havia adonat de com l'havia canviat aquesta estada a França. Mai tornaria a ser la mateixa, havia tastat una vida oberta, lliure amb pensament i parla sense lligams estranys, ni manies, ni vergonyes on tothom parlava de tot de sexe, de música, de diners, de familiars i veïns, on es discutia de idees que de ben segur a l'escola encara no podrien ni albirar. Ja s'enyorava.

Tornaria. Sabia que tornaria per omplir-se de nou de llibertat de viure, de coratge, de lletres i d'accent. Com hauria tornat l'Enric? Ja era a Sant Just?

- Per cert nena, ahir vaig veure la mare del Campreciós. Diu que les vacances li han anat rebé, que parla un francés que fa enveja, i tu què? Ara sereu els dos millors en llengua estrangera eh? Em va donar records...

Com s'ho feia per llegir-li el pensament?

TORNEM A CASA.

Quina nit més estranya. Sota els llençols blancs de cotó, ben planxats per la tia i la màrfega vermella que hivern o estiu sempre lluïa aquell llit guerxo, la nenatrista no podia aclucar l'ull. L'endemà marxava cap a casa. les vacances, les primeres vacances sola a l'estranger s'acabaven d'acabar.

Havien passat el dia parlant mentre passejaven pel voltant del castell amb la Sylvie, la seva amiga de l'ànima, una germana francesa, uns pares francesos del cor del llemosí que l'havien realment adoptat com una més de la família sense fer preguntes, ensenyant-la a fer bromes, a entendre els codis horaris, els de conducta a taula, com abans de dinar es prèn un aperitiu, com es comparteix amb els de la família extensa i on està la ratlla de la broma. Ja els enyorava. Amb la Sylvie es van prometre escriure's cada setmana. Així no perdria el francès, però sobretot no es perdrien les confidències sobre nois, sobre cantants nous, cançons del hit parade. S'enviarien cassettes perquè així sabrien com sonen a banda i banda les noves veus. Ella n'hi enviaria d' en Llach, la Sylvie de Brel i Moustaki.

La maman Dijoux li va regalar una capseta preciosa de porcellana de Llemotges amb el Sagitari inscrit, el seu signe i el de la Sylvie. Un petit joier que guardaria tota la vida i viatjaria amb ella cada cop que se n'anés per temps fora de casa.

Van dinar junts a casa els tios, la tia va prepara macarrons blancs i una amanida de tomàquet i enciam blanc, de postres unes pastes d'aquelles que portava sermpre en Ramon, els "éclerc" de xocolata i de crema , van partir-se'n un de cada i així ho van tastar tot. Van riure molt i sortiren a passejar fins a l'estació de tren, de tornada van passar pel cementiri a saludar els morts, com li havia ensenyat l'avi de fer sempre. Van aturar-se a la tomba del "pepé Navas" com li deia la Sylvie al pare de la tia, que es deia pepito com el seu germà, i a la tomba dels avis de la Sylvie. No van resar , no els agradava només s'hi van estar una estona mirant les pedres grises i la molsa que s'arrapava a les tombes més velles com si volgués abrigar-les, perquè la mort sempre fa fred. Tornaren cap a casa comptan les cases que separaven el cementiri de la porta de fusta, dotze. Van entrar per davant , ella va pujar a dalt i la Sylvie va anar cap a casa seva travessant pel pati.

- Noia, apa va preus a terra que el taxi i el tren no esperen!
- Ja són les set? - Ostres si que havia passat depressa la nit.
- Apa, vine que tens la llet amb xocolata esperant a la taula - era la Teresa la que li ho deia. El tio trastejava maletes amunt i avall, va sentir com parlaven però de l'habitació no entenia què es deien. Va posar aigua a la palangana de ceràmica blanca, es va rentar primer bé la cara, després amb una manyopla de tovallola el cul, les cuixes, els peus, tot net i poleit. Eixugar-se en un tres i no res, pentinar-se i cap a la taula amb el batí posat.

Mmmm, enyoraria aquell aroma de llet i xocolata, el croissant comprat pel tio, l'amor als dits de la tia i el somriure que li anava dels llavis a la mirada tancant un cercle màgic, també trobaria a faltar les atencions de la Teresa i aquell aire despistat i burxeta alhora, els grans ulls i el nas de patata del tio quan apuntava a la bola petita jugant a la petanca, i l'encertava. En Ramon i el seu te estrellat , la leontine i el seu posat hieràtic de malalta dels nervis educada, perduda en els seus pensament però atenta a les caricies, al joc i llaminera. I aquells grans finestrals que s'obrien amb una barra fixe que basculava, els terres torts i guerxos, el llit gran que s'enfonsava com en una abraçada interminable. Encara no havia sortit de la casa i ja els enyorava. Allà la seva ànima hi vibrava amb força, allà hi deixava un fil invisible lligat a la fusta vella per tornar-hi sempre.

- Tu viens? - va dir-li a la Sylvie un cop a baix al pati, mentre el tio engegava el cotxe.
- Bien sur! - va dir-li l'amiga estampant-li un petó a cada galta i apretant-la en una forta abraçada mentre reia.
- À bientôt maman! - va dir a la mare de la Sylvie, la seva mare francesa
- À bientôt la fille! Salue à ta maman de notre part et a ton papa, d'accord?
- Oui! Je vais le faire.
Petons al papa a la maman a la Nicole, la Geneviève, en Philippe que estava seriot i trist, perdia una companya de jocs, s'havien passat tot l'estiu fent classes mentre jugaven amb els trencaclosques, miraven tebeos o veien pelis del Fernandel amb el tonton a dos pams de la tele.

Van enfilar la carretera cap a Limoges, adéu Saint Junien, adéu Oradour, l'estació esperava la seva arribada amb els seu sostre blau-verd de coure antic florit de la humitat de la terra llemosina. Tornava sola, la mare aniria a esperar-la a l'estació de Portbou. Ara sí que faria un viatge com els grans. Tot a punt a la bossa. El cor esvalotat i la mirada fixada en aquelles dies d'estiu lliure amb accent engolat.

CUS-CUS ET PROMENADE

Un nou diumenge, un dels darrers a Rochechouart d'aquell primer estiu a la francesa. Els parisencs s'havien llevat tard quan ella i en Ton-ton toprnaven de mercat amb la bossa plena de croissants i formatges per tenir-ne per tots els àpats. Quan van obrir la porta del carrer Romain Rolland que feia aquell soroll característic, clack, quan la pinça s'estirava i feia correr el petit mecanisme que tancava , en Jean Paul i la mireille obrien la porta de l'habitació taronja, la de la dreta a baix, ja anaven vestits de vint-i-un botó, bé anaven vestits a la parisenca.

- Bonjour Ton-ton, ça va? - la Mireille es va acostar fent un petó a la galta dreta i un altre a l'esquerra i de nou a la dreta, a Paris tocaven tres petons per cada bon dia que deies, a Rochechouart només dos

- Bonjour la petite! Vous montez faire un cafè? On porte des croissants!

- Bien sûr - va dir en Jean Paul, picant l'ullet a la nenatrista que es va quedar sense paraules - tu prends aussi du cafè, tio?

- Non. moi je bois du lait au chocolat, j'aime mieux! - va respondre la nenatrista entre avergonyida i orgullosa de poder-se explicar

- Tu parles très bien français, quand est-ce-que tu montes à Paris? À la maison on sera tres content de te recevoir petite cousinete - La Mireille acabava de convidar-la a anar a Paris,ja hi tenia dues cases la de l'altre jean-Paul i la dels pieds noirs de la família.

Un cop a casa van parar taula per poder esmorzar tots junts. Bols de llet blancs amb una ratlla blava al capdamunt, els plats blancs per posar croissants o baguette, mantega en barra, formatge blanc, confitura, sucre, cafetera olorosa i el pot de la xocolata. Tothom xerrant a l'hora en francès, en català, tot a l'hora amb paraules barrejades i sobretot molt de riure. tenir la tia de París allà era sempre estar rient.

Un cop esmorzats en Jean Paul va agafar la nenatrista de la ma convidant-la a anar amb ell, la Mireille i en Guide, el germà gran, a fer una volta pel poble.

- Tu viens? 

- Oui, où est-ce-qu'on va?

- On ira au Chateau et jusqu'au Roc du boeuf, à pied, ça te dit?

- Bien sûr! Est-ce-que je peut lui dire à Sylvie de venir avec nous?

- Bien sûr! vas-y on vous attend en bas!

Va córrer escales avall a cridar la seva amiga per poder anar juntes a passejar per fer gana per dinar. 

Les ties ja triscaven per la cuina, tallant verdures, moltes pastanagues, porros, cebes, julivert, cigrons que etaven en remull de la nit abans, patates i un munt de carn diferent, xai, vedella, pollastre i en una olla grossa que la tia guardava per les grans ocasions a l'armari de sota de cuina hi anava fent xup-xup un brou de carn, herbes variades, api, la casa era tota perfumada  amb aquelles flaires que alimentaven. El cus-cus estava en marxa.

Al castell van entrar a veure el pati d'armes, d'allà es podia veure tot el passeig de sota amb els grans castanyers centenaris, la gent que hi passejava, els nens que corrien i al fons el gran bosc que envoltava la carretera que menava fins al Roc du Boeuf, que era una gran pedra que en sostenia una altra i juntes semblaven talment un Bou. Si t'ho miraves des del pont romànic que hi havia damunt el petit riu que envoltava el poble pels peus. Després del pati d'armes es van fer fotos a dins les sales que es podien visitar, sortiren de nou i baixaren per la banda del safareig. Sí, Rochechouart tenia un safareig obert de pedra, mitjeval que va servir fins ben entrats els anys seixanta. la tia li havia explicat que els primers anys de viure aqui hi anava a rentar estiu hivern, quan l'aigua era gelada i havien de trencar-la, només hi anaven els refugiats, bé les refugiades que no tenien com fer calenta l'aigua per les grans peces de roba. Quina vida més dificil. pensava ella sense dir res, metnre caminava al costat del Jean Paul amb la Sylvie a l'altra costat . 

Arribaren al mur que donava a la cara del Plan d'eau. D'allà estant es veien tots els boscos, el Plan i la carretera que pujava, buida, un cotxe de tant en tant. Aquelles carreteres podien explicar la història de Napoleó, de molt abans dels reis anglesos, de l'ocupació alemanya, dels maquisards resistents i de tanta bona i mala gent que els havien recorregut fent que el paisatge que ara veien anés canviant sense fer-se notar gaire. Caminaren pels petits caminois fins arribar al pont i al bar van demanar dues Oranginas per elles i dues bières, o sigui cerveses, per la Mireille i en Jean Paul. Un cop fet el mig vermut cap a casa.

- Sylvie tu veut rester avec nous à manger? Tatà Rossita à fait Cous-cous, tu aimes çà?

- Oui! d'accord je lui dis à maman et je monte tout de suite!

Mmm, la taula era parada, en Ramon i la Léontine ja havien arribat i eren asseguts al seu lloc habitual, ells van rentar-se les mans depressa i van ajudar a acabar de posar gots i coberts mentre les ties anaven repartint les diferents viandes en grans plates de ceràmica. L'olor era fantàstica, uns aromes que si tancaves els ulls et senties transportada al desert, amb camells, beduins com a les pel·lícules que veia amb el Ton-Ton. Aquell de Lawrence d'Aràbia devia menjar cus-cus però aquest semblava molt més bò, molt més real. Va obrir els ulls quan la Sylvie va arribar fent-se notar amb un crit dels seus

- Alors les Puenté!!! On commence?

La tia va riure, en Ramon va serrar les dents, la Leontine va despertar-se, la Mireille va fer un riure forçat, en Jean Paul se la va mirar a ella amb complicitat d'amic, en Guide mirava la plata de la carn del Cus-cus i la Teresa badava, comme d'habitude.

- On commence! Donne moi ton assiete, allez! - va dir-li la tia trencant el gel i començant a servir.

En un tres i no res van anar servint aquella sèmola gustosa regant-la amb el brou dels mil gustos i amanint les viandes de pollastre, de xai, de vedella, pastanaga, dàtils,panses,cigrons... va ser un menjar de diumenge de festa major. Aquell cus-cus el guardaria a la seva memòria olfactiva i gustativa pels segles dels segles, amén.

- Qu'est-ce-qu'on fait ce soir?

- On va danser au grénier?

- On y vas!

L'estiu minvava, calia aporfitar cada minut. Tornar a casa, retrobar els amics de sempre, explicar les aventures i només amb l'Enric podria fer-ho en francès quan no volgués que cap dels altres els entenguessin. Una llengua per les idees i l'amor, una llengua pel secret i la tendresa. Tot amb aroma de cus-cus. El món s'obria en un caparró de nenatrista de dotze anys cap a tretze. 

KERMESSE DE LA FIN DE L'ÉTÉ

- Avui arriben els de Paris

- Qui són els de Paris, tia?

- La meva tia i els seus fills, són pieds noirs aquests i de dretes

- Pieds noirs? Que són negres?

- No, dona, no, que van néixer a Algèria i van haver de tornar després de la guerra de la independència

- Ah sí? I quan va ser això

- Ui es va acabar que tu justet tenies dos anys!

Una festassa, s'olorava a l'ambient. Amb en Ton-ton ahir havien comprat de tot, van aturar-se a la xarcuteria i van comprar paté de campagne, formatges nous, llonses de porc gruixudes, xai, pernil dolç, saucison. A la Coop també van carregar, tant que van haver de fer dos viatges i la Miravet els va entretenir més de mitja hora amb els seus famosos interrogatoris.

Hi havia una Kermese, una mena de revetlla, al jardí del carrer de darrera casa un lloc entre dues grans cases de pedra. Amb la Sylvie van decidir d'anar-hi a veure com es muntaven les llums, els fanalets de colors, les taules totes ben arrenglerades, quatre línies que s'anirien omplint d'objectes de tota mena. La Kermese es feia per comprar i vendre coses que la gent es desfeia de casa, làmpades velles, coberts de plata, plats desaparellats, gots de vidre i de cristall, col·leccions de monedes, i també menjar i beure per a tothom. Al final del dia es rifaven uns paquets de regal. Tot això li havia explicat tant la seva amiga com en Philippe que estava frisant per anar a passar el vespre amb tota la família per la Kermesse de la fin de l'été.

Aquella festa marcava la fi de l'estiu. Havia de començar a pensar en fer maletes i tornar a casa. No volia pensar-hi avui venien els de París! Com serien els de Paris

- Tu connais ceux de Paris?

- Oui, il est beau le frangin... tu verras et la fille est un peu, comment te dire?, un peu fi-fí

- Bon je m'enfous, tu viendras avec moi à la kermesse, no?

- Bien sur! 

Van arribar els de París. Van instal·lr-se a les dues grans habitacions de baix. Mai no hi havia entrat, eren dues sales amb unes finestres que donaven al carrer Romain Rolland. A la de la dreta hi havia una mena de cuina un parell de fogons, una pica d'aigua i uns llits malgirbats. La tia amb la tia de París es van posar a xerrar i a fer-los, reien, s'explicaven anècdotes sabudes de quan van viure juntes a Oran. Oran una ciutat de la mitologia de la família. Els nois van pujar a saludar els homes de la família. La noia va fer-li una moixaina, li va semblar simpàtica i no gaire "fi-fí" com li havia dit la Sylvie. Hauria de remirar-la. La tia de París era tota alegria, reia tota l'estona i no parava de parlar. Van passar les hores i es van fer les sis. Hora de sopar. Van parar la taula allargada, una amanida d'escarola i tomates tallats a rodanxes amanits amb alls trinxats sal i oli, pa per donar i per vendre, tots els formatges, el saucison, el jambon cru, diàlegs creuats moltes ganes de compartir-ho tot de recordar de riure de posar-se al dia de com anaven els estudis. El gran ja era advocat, la Mireille no estudiava, i en Jean Paul (un altre Jean Paul de Paris) estudiava medicina, el seu somni, allò que ella creia que acabaria estudiant. Li agradava. Aquella tarda vespre tots plegats van canviar-se, roba neta, colònia, pentinats i clenxinats i cap a la Kermese.

la tia i la Teresa no van anar-hi, elles tenien feina uns encàrrecs d'uns vestits que s'havien d'entregar a finals de setmana. Pe`ro li van donar dinerets, uns quants francs perquè comprès números per la Rifa. El joc de plats de porcellana de Llemotges que tenien i que treien per festes, una vaixella preciosa de colors diferents amb una sanefa daurada, l'havien guanyada un dia a la Kermese. Un cop doncs, van tenir sort.

Kermese, jocs, pomes amb sucre, crêpes de xocolata i ball!  Van ballar i córrer entre els que ballaven fins que en Jean Paul va cridar-les

- Allez les filles, on rentre!

Qualsevol protestava. Havien guanyat dues nines que ja pensaven a qui regalarien, a elles les nines no els agradaven gens. Les nebodes petites de la Sylvie segur que en dirien bé. Elles ja eren grans, nines, el que volien eren ninos com en Jean Paul de París...o això deien per sentir-se grans, descarades i seductores. 

Una  nit de grénier sense dormir i fent el trajo a mida dels de Paris. L'endemà tocava menjar cus-cus, la tia de París diu que el feia boníssim com quan eren a Algèria. Què era el cus-cus? 

VISITA A ORADOUR SUR GLANE

Acabaren de sopar, cadascú va fer la feina que tenia assignada, la Teresa desparar la taula, la nenatrista anar-se a posar el pijama, el Tonton desar els formatges a la nevera, la tia preparar tisores, agulles de cap, metros i la roba que s'havia de cosir aquell vespre. Cada dia era el mateix ritual.

- Noia, demà anirem a Oradour! - La tia li donava una notícia, anirien a un lloc del que sovint parlaven, Oradour, un poble que els alemanys van aterrar, van matar tothom i el Ton-ton i en Ramon se'n van salvar pels pèls, dues nits abans que entressin els nazis ells hi havien dormit. El dia que va cremar en Ramon i la Léontine es casaven. Fou el 10 de juny de 1944.

- Oradour? el poble cremat?

- Sí, vols anar-hi o no?

- I tant que vull, el Ton-ton em dirà a quina casa va dormir?

- Si, t'ensenyaré on vam estar - va aixecar-se amb el seu pas pausat, va deixar la cigarreta al cendrer i obrí el gran placard, l'armari adosat a la paret de la llar de foc inutilitzada per la gran estufa de petroli. Va obrir-lo amb la gran clau i en va treure una caixa de llauna amb dibuixos vermells i verts. L'obrí, va cercar una estona i finalment va treure unes fotografies.

- Mira, aqui estem tots dos, ho veus? Fa uns anys hi vam anar i ens van fotografiar just davant la casa, demà tornarem a fer la foto

A ella aquelles històries de quan van arribar a França, refugiats i es van unir als maquissards, que eren com els guerrillers, la fascinaven. El ton-ton li explicava com feien el que podien per sabotejar a la França ocupada que col·laborava amb els alemanys - els nazis - que eren els amos. Rochechouart era una vila roja, encara ara és dels pocs ajuntaments on guanyen els comunistes eleccions rera eleccions perquè han gestionat bé.

Van veure un film, de pet a dormir sota la flassada vermella del gran llit que s'enfonsava al mig i a somniar accions dels maquis guanyant la llibertat de cada poble. La tia li explicava com quan van arribar van posar-los a dormir al terra d'un gran graner, els van donar palla i una mena de màrfegues de mala manera i allà es van organitzar com van poder. Tot els picava. Com que no tenien carbó anaven a robar fusta pels camins, hi anaven les nits que no hi havia lluna, amb lluna no podien fer res perque amb la llum de la lluna se't veu de lluny i s'arriscaven a que les tornessin a Espanya. Sempre amb por al cos, sempre callant perquè no sabien qui era "facho" qui era maquissard. Pas facile de tout!

Matí net i clar, el cel transparent d'un blau suau, ni un núvol. Van prendre el cafè, ella va menjar-se el seu super croissant amb xocolata i cap al cotxe falta gent. Recolliren en Ramon i la Léontine i ella es va haver d'estrenyer entre la tia i la Léo al darrera de la Dauphine. Sortiren de Rochechouart per la carretera que porta a Saint Junien, travessaren els grans boscos per la carretera que anava mandrejant. Arribaren a una gran explanada. Deixaren el cotxe ben aparcat i agafaren un caminet que duia a l'entrada del que havia estat l'antic poble d'Oradour.

una sensació molt estranya. Els ocells, les papallones volaven de flor en flor al voltant del caminet però un cop entraren a la vila massacrada es va fer un silenci pesat. Només s'escoltava la gent, poca, parlant en veu molt baixa com quan estàs a missa o en un acte públic on no es permet parlar per respecte. La tia va donar-li la mà, la leontine es va acostar al Ramon i va agafar-lo de bracet, ell amb aquell posat seriós, petri va serrar les barres com apretant les dents, fent-se el fort. En tonton anava tot davant, van aturar-se davant un petit quiosc de fusta on podies comprar revistes amb un soldat nazi a la portada, feia por. Van decidir de comprar-n'hi una.

- Té, de record. Així podràs explicar-ho molt bé quan tornis a casa. Aqui van morir 642 persones només van sobreviure un nen que va fugir al bosc doncs era un refugiat alsacià que ja havia vist abans els SS i no va anar a l'escola i una dona que va poder saltar de la finestra de l'església amb un bebé, es va trencar les cames i va quedar amagada darrera unes mongeteres. tres dies de terror mentre els soldats alemanys van massacrar sistemàticament tothom. 

- Massacrar?

- Van matar en grup tothom. Primer van fer anar els homes a la plaça allà els van posar per grups de cinc als corrals de les cases, els metrallaven les cames i els deixaven morir així, les dones i les criatures les van tancar a l'església i hi van calar foc afegint-hi bombes incendiàries, no va poder sortir ningú.

- Però per què?

- Perquè es van equivocar de poble - va dir la Leontine

- Com? - la nenatrista no entenia que es poguessin equivocar de poble és que a la guerra també es trien els pobles per atacar?

- Sí Oradour sur Vayres era un refugi per nosaltres els maquis, Oradour sur Glane no, aquest poble era ple de col·labos, no veus quants cotxes, quantes màquines de cosir bones, quantes taules de marbre? eren rics aqui i colaboracionistes. justament aquell dia els hotels eren plens, hi havia un casament i les families dels nuvis eren totes aquí, cap en va sortir viu.

- Què vol dir col·laboracionistes?

- Que ajudaven als ocupants nazis en contra de la República francesa, com els feixistes a Catalunya - en Ramon ho va dir en un to sec, tallant, li dolia.

La nenatrista ja no va preguntar res més, la passejada va acabar en una visita a un cementiri immens a cada tomba hi havia llistes de noms, cinc, sis, deu, quinze...famílies senceres. A sota hi havia un petit museu-oratori on havien recuperat totes les reliquies, rellotges torturats pel foc amb l'hora fixada per sempre de la mort , pintes, braçalets, ulleres, moltes montures d'ulleres i trossos d'ossets i roba i ferralla. Tot era tancat i ben explicat en petits cartellets. Tenia ganes de plorar, sentia com li pujava una emoció estranya per l'esquena i li agafava el coll per dins tancant-li la gola. Ni un mot, va agafar-se fort a la ma dolça de la tia. Ella se la va mirar amb ulls tristos i clars.

- Saps? Les guerres no són bones per a ningú però el feixisme l'hem de combatre sempre. 

- Què vols dir tia? Què és el feixisme, tancar i cremar la gent com aquí?

- No només, el feixisme és la falta de respecte per la vida dels altres i la seva manera de viure, per això recorda sermpre allà on vagis fés el que vegis fer, respecte i viu deixant viure. Les meves idees no han de ser les teves. Has d'estimar la gent, ho enténs? 

- Em sembla que sí. Vols dir que encara que en Robert sigui un gendarme i vosaltres no us agradin els gendarmes podem fer el vermut junts i riure i ajudar-nos?

- Més o menys. Vols la revista?

- Sí. Vull explicar-ho bé.

Una passejada entre castanyers centenaris, arbres que guardaven el secret de tantes ànimes, va fer entendre sense comprendre'n tota la magnitud on era la ratlla entre el bé i el mal. I que saber-ho no et salva, et salva estimar. 

- Tornem?

- Tornem. Puc dormir al grénier amb la Sylvie, avui?

- I tant!

https://ca.wikipedia.org/wiki/Massacre_d%27Orador_de_Glana

ENTERRAMENT DE PRIMERA

Havien dinat com cada dia a les dotze. Sobretaula i tornar-se a posar a la feina, la tia i la Teresa a les agulles ella i la Sylvie amb en Tont-ton i la Leontine a veure el film i després passejada a estirar les cames fins al castell.

En Ramon s'estava acabant el seu te d'anís estrellat mentre la Léontine anava pesant figues, assegudeta a tocar de la taula, semblava una nina antiga, pell blanquísima com de cera, les mans amb les ungles perfectament perfilades, vernissades sense color i enllaçades envoltant-li el ventre, el jersei color vi tancat en ve baixa amb tres botons i la brusa florejada com una primavera de margarides grogues enmarcant-li la cara i els cabells rinxolats per una permanent a la francesa. Un gest entre absent i sever, els ulls tan blaus tancats , fent la becaina d'havent dinat, païnt.

Al seu costat, la tia, també dormia, just deu minuts, el cap blanc d'aquella edat indeterminada però on tot ja s'ha viscut i es repeteix, les mans grans de dits gruixuts d'haver-los fet treballar molt, l'anell d'or amb el segell a la dreta i el de casament ben lluent a l'esquerra formaven part del conjunt. El seu jersei era negre amb unes puntes blanques, camisa llisa, de cotó gruixudet blau fosc i faldilla no t'hi fixis. Als peus la Léontine sempre calçava sabates tancades ben agafades al peu, la tia espardenyes flonges tancades i negres, la Teresa que anava i venia de la cuina i el trinxant tancant-hi el sucre, els caramels i les caixes del nescafè i el te, era la que més arreglada anava. Ella duia sempre les ungles ben llargues pintades de vermell o de rosa, però pintades, els cabells se li havien quedat a un tall mig com de senyoreta de Paris dels seus anys trenta. Com els enyorava sense dir-ho aquells anys que va poder anar a París, tota sola amb una beca del gremi, per aprendre a tallar amb els modistos importants d'entreguerres. Què hi deiva haver viscut a la capital de la llum en temps de guerra la teresa, ella que a catalunya havia estat miliciana pel PSU?

El tio era a una cadira de balca, amb el seu Gitanes, la tele engegada, ja havien passat les noticies, el concurs, la publicitat i ara semblava que anava per fi a començar la pel·lícula. Era dissabte. Tocava film, que en deien ells. Mentre els de TF1 es decidien, es va fer un gran silenci seguit d'un rum rum de veus i gent que venien del carrer. Era estrany, a aquelles hores no passaven pas gaires cotxes, ni camions d'aquells carregats de troncs per fer-ne mobles, era l'hora del sol, de la calma pesada, què eren aquelles veus que semblaven un xiuxiueig de formigues nervioses?

La nenatrista es va aixecar de la cadira per anar-s'ho a mirar de la finestra a tocar de la cuina, va córrer les cortines blanques i va veure com una corrúa de gent omplia el carrer de banda a banda, anaven a poc a poc, vestits de negre.  Els homes amb barret, les dones amb mantellines.

Ostres! Això és un enterrament!!!

- Ramon, que pots venir? És un enterro oi?
- A veure, veja'm què dius, un enterro? - va atansar-se a la finestra observant atentament el moviment de la gentada i mirant-se-la a ella va exclamar - cony i tant que és un enterro! I jo que hi he d'anar...

Va dir un nom que no van entendre, va deixar el te, va agafar la jaqueta d'una revolada i va sortir com un esperitat per la porta escales avall. En Ramon era l'home dels contactes amb els amos de les fàbriques del poble. Era refugiat com ells, però durant la guerra va estar a la línia Maginot, va salvar-se de Mauthausen saltant del tren en marxa, va casar-se amb la Leontine just el dia que cremaren Oradour sur Glane, era un vell llop de guerra que sabia com acontentar els amos, els sabia detectar de lluny i en sabia el llenguatge. El de la caixa tirat per cavalls devia ser un d'aquests o un familiar. Tocava anar a l'enterro i quedar bé, a la vida mai no saps de qui hauràs de refiar-te i cal que se't vegi on toca veure't.

La Léontine de sobte va obrir els ulls, darrera les ulleres de cul de got que duia semblava talment una òliba espantada. La tia que va sentir el cop de porta, també va aixecar el cap de la seva dolça migdiada i agafant te ndrament la mà a la seva cunyada va dir-li:

- Ça va Léontine? Ramon viendrat toute de suite ne t'en fais pas!

Va semblar que l'òliba es quedava tranquil·la. La nenatrista va mirar-se-la com convidant-la a anar amb ella i sense dir-se res es van entendre. Així com qui no vol va acostar-se a la finestra i totes dues agafades de la ma com si s'haguessin tornat petites, petites, petites van anar seguint la comitiva.

Entre les primeres fileres de gent va apareixer un cotxe de cavalls, dos cavalls negres amb plomes a la testa com sorgits d'un quadre de primers de segle tiraven d'una mena de carrossa sense massa gràcia. Un home els duia les retlles marcant el ritme que tocava, ni massa depressa ni prou a poc aa poc, el trot just per no fer que el taüt saltés damunt aquella mena d'entarimat sinistre. Fascinant. No s'ho acabava de creure. Com podia ser que a França un lloc que tothom deia que era més avançat, modern sense complexes encara enterressin la gent portant-los en carrossa. Hi havia enterros de primera, segona i tercera?

- Ui nena ! - la Teresa era la que pontificava - la modernitat deixa-la pels parisencs! Això no veus que és un poble de mala mort? Són quatre pagesos i uns quants riquets, el que va a la caixa segur que és de bona familia. Als pobres els porta el cotxe aquell tancat, ni cavalls ni mules, de gasoil i depressa. 
- Calla boja! - la tia ja havia saltat - vols fer el favor de no dir bestieses!!!
- A veure si m'ho aclariu... tothom s'enterra així?
- No nena no, aquests enterraments només són per la gent de possibles que poden pagar-se la carrossa. La gent segueix el fèretre per tot el carrer que ja saps que va de l'església al cementiri ben recte i han de passar per davant de casa, volguin no vulguin. Quan es va morir el papà, el van portar amb un cotxe normal, com a Barcelona i sense tanta història. Si que vam anar a peu fins el cementiri, si és aquí mateix, però sense fer aquest numeret. A casa els numerets no ens han agradat mai!

Va reblar el mai amb una mirada seca a la germana petita que ja havia anat a posicionar-se a l'altra finestra passant llista de qui anava i no anava a la corrua darrera el finat, o finada.

- Tia, podrem anar un dia al cementiri? On és el teu papà?
- Mira si vols anar-hi demà li dius al tio i us hi acosteu amb la Sylvie que també hi té el seu avi, hi podeu portar unes flors de l'hort. I que t'ensenyin el "toneau"
- El què?
- La bota de vi que hi ha damunt la tomba del marxant de vins...és un monument conegut que està fins i tot a les postals de Rochechouart
- Una bota de vi , de sepultura?
- No dona no! Ell és enterrat a sota, a terra amb unes quantes caixes de vi, això diuen...

Aquells francesos no paraven de sorprendre-la. Com devien ser els cementiris de l'altra cantó? Hi hauria anat l'Enric?

Segur que no, li feia l'efecte que això d'anar a visitar els morts era una cosa estranya que ella feia perquè l'avi li havia fet entendre que la vida comença allà on la mort s'acaba. Cal dialogar-hi, parlar-li sense embuts, de tu a tu, per si fets aire, o pols, o llum,  o marieta intrèpida, algú dels que jeu sota terra o en nínxol te ganes de xerrar i comunicar-se. Cal saludar educat als que veus i als que presents, sense manies. No ho entendria pas això l'Enric, ni el Jean-Paul, ni la Sylvie tampoc. Coses de nenatrista.

LE GRÉNIER CHEZ DIJOUX

Eren totes dues al pupitre, sota els castanyers, amagades del sol. La festa havia passat, uns dies més parlant i rient per sota el nas del ball, dels petons, de les mans a les cintures i més avall, de la descoberta del desig i de la llibertat per viure'l. Allà es podia, allà no feia vergonya, ni por, ni fàstic, allà es parlava de la sexualitat sense saber que es feia perque ningú feia cares rares. S'hi feien bromes pujades de to, havia d'aprendre paraules noves, diferents i entendre'n les segones versions. Un goig.

Llegien, llegien en veu alta ella i la Sylvie li corregia l'accent. Llegien unes revistes plenes de sants, de colors i algun llibre amb cançons i poemes. Brassens, Jacques Brel, Le Forestier, Barbara, Yves Montand, Gérard Lénorman, Dalida, Johny Halliday, Sylvie Vartan i Aznavour, Piaf i Claude François, Gainsbourg i Juliete Gréco es passaven les tardes i nits escoltant tota aquesta colla, la Sylvie ajudava a desxifrar els mots i cada cop podia explicar millor el què sentia, el que pensava com creia que voldria estimar, qui era l'Enric com li agradava però com li agradava en Jean Paul i si aniria o no aniria a Paris i si sí?

- Tu viens ce soir au grénier?
- Je dois lui dire à Tatà! 
- Je viens avec toi, elle dira oui! - reia amb aquella boca ampla que tenia i els ullets menuts amagats entre les parpelles - Allez, monte! - pujaven l'escala negra de tres en tres.

- Tia, puc quedar-me a dormir amb la Sylvie?
- Bon mais tu dinnes ici , j'ai dejà préparée les nouilles. Sylvie tu dinnes avec nous?
- D'acord! je vais lui dire à maman - arrenca a córrer cap a la finestra del passadís l'obrí i d'un crit quedà clar que es quedava a menjar pasta passada per la paella amb formatge, allet trinxat i un polsim de julivert, de postres formatges amb baguette mentre es mirava a la televisió el Chiffres et Lettres on tots competien. La Teresa en sabia molt, en Ton-ton s'estava pels mots encreuats de la revisteta de la tele, la Tia en sabia més que ningú i la nenatrista ja començava a encertar-ne moltes. Avui no i hauria peli d'en Fernandel o sigui que podia anar a dormir al grénier.

Agafà el pijama, calces curtes, samarretes, la roba per l'endemà, xancletes  i passaren per la porta falsa. La casa que els tenia d'hostes era una casa antiga, amb portes que s'obrien al no res, portes que comunicaven dues cases i portes que no obrien enlloc. Les finestres eren totes guerxes, feina dels anys de neu i fred, de glaç i sol punyent un mes d'estiu, les parets de fora estaven folrades amb unes glicines que tenien el gruix d'un braç, heures i rosers, arran de terra margarites, conillets, trèbols i herbes sense nom. Un cop a la casa dels Dijoux van baixar l'escala de fusta entapissada amb catifa de flors marronetes i blanques i negres, tot molt kitsch, tot molt xava francès una mena de gust del malgust vist pels seus ulls però que li feia gràcia i li escalfaria molt el cor quan aquella vivència en fos record.

A baix a la cuina hi havia la mare de la Sylvie acabant d'endreçar plats, el pare era a la sala veient la televisió, van fer-li un petó a cada galta, se les va mirar murri per sota les ulleres, la mare els va donar un got d'aigua a cadascuna i cap al grénier falta gent. Van travessar l'habitació de la Sylvie per entrar al graner, un espai màgic amb olors fabuloses, pols a tot arreu, allà hi tenien una mena de "tocadiscos" i una pila de discs d'quells de 45 revolucions que van anar desgranant fins que els pares van pujar tocant a retirada.

Le Grénier era el símbol de l'adolescència efervescent que vivien. un lloc apartat, secret amb papers, llibres vells, discos, mobles trencats  i corcats, catifes abandonades, estris per treballar l'hort, candils, espelmes mig fetes servir, cassoles, quadres amb paisatges repetits , màgia en estat pur així es van conformar les parets de les emocions d'aquell parell d'amigues. Tant diferents, tant iguals.

Al crit de madame Dijoux : au lit les filles!

Elles, obedients tancaven el tocadiscos, deixaven els llibres i passaven al llit de tres pams de la Sylvie , obrien la finestra per veure el cel net, fosc i tacat de milers d'estrelles per seguir parlant, parlant, parlant fins quasi l'hora que el blau fosc es començava a trencar en una ratlla taronja violet. Aleshores queien rendides per la son i la fermesa dels somnis compartits, explicats en mitges llengues que semblaven francès del bo. Aiii! allà la nenatrista va deixar per sempre més la tristesa, va arreplegar un mot més gros, la nostalgia i va aprendre a dossificar-la els anys a venir. Aquell cau, aquell grénier passaria a la capseta dels racons on tornar, com el sotaescala de la casa de la iaia, l'hort de la Bonaigua, el gronxador penjat a la morera o el cementiri de Luzaga.

Parlant de cementiris, Rochechouart en tenia un de molt  bonic a prop de casa, visita obligada sense necessitat d'enterrar-hi ningú.

A Lyon n'hi hauria un d'igual? Com devia ser Lyon?