- Noia, demà anirem a Oradour! - La tia li donava una notícia, anirien a un lloc del que sovint parlaven, Oradour, un poble que els alemanys van aterrar, van matar tothom i el Ton-ton i en Ramon se'n van salvar pels pèls, dues nits abans que entressin els nazis ells hi havien dormit. El dia que va cremar en Ramon i la Léontine es casaven. Fou el 10 de juny de 1944.
- Oradour? el poble cremat?
- Sí, vols anar-hi o no?
- I tant que vull, el Ton-ton em dirà a quina casa va dormir?
- Si, t'ensenyaré on vam estar - va aixecar-se amb el seu pas pausat, va deixar la cigarreta al cendrer i obrí el gran placard, l'armari adosat a la paret de la llar de foc inutilitzada per la gran estufa de petroli. Va obrir-lo amb la gran clau i en va treure una caixa de llauna amb dibuixos vermells i verts. L'obrí, va cercar una estona i finalment va treure unes fotografies.
- Mira, aqui estem tots dos, ho veus? Fa uns anys hi vam anar i ens van fotografiar just davant la casa, demà tornarem a fer la foto
A ella aquelles històries de quan van arribar a França, refugiats i es van unir als maquissards, que eren com els guerrillers, la fascinaven. El ton-ton li explicava com feien el que podien per sabotejar a la França ocupada que col·laborava amb els alemanys - els nazis - que eren els amos. Rochechouart era una vila roja, encara ara és dels pocs ajuntaments on guanyen els comunistes eleccions rera eleccions perquè han gestionat bé.
Van veure un film, de pet a dormir sota la flassada vermella del gran llit que s'enfonsava al mig i a somniar accions dels maquis guanyant la llibertat de cada poble. La tia li explicava com quan van arribar van posar-los a dormir al terra d'un gran graner, els van donar palla i una mena de màrfegues de mala manera i allà es van organitzar com van poder. Tot els picava. Com que no tenien carbó anaven a robar fusta pels camins, hi anaven les nits que no hi havia lluna, amb lluna no podien fer res perque amb la llum de la lluna se't veu de lluny i s'arriscaven a que les tornessin a Espanya. Sempre amb por al cos, sempre callant perquè no sabien qui era "facho" qui era maquissard. Pas facile de tout!
Matí net i clar, el cel transparent d'un blau suau, ni un núvol. Van prendre el cafè, ella va menjar-se el seu super croissant amb xocolata i cap al cotxe falta gent. Recolliren en Ramon i la Léontine i ella es va haver d'estrenyer entre la tia i la Léo al darrera de la Dauphine. Sortiren de Rochechouart per la carretera que porta a Saint Junien, travessaren els grans boscos per la carretera que anava mandrejant. Arribaren a una gran explanada. Deixaren el cotxe ben aparcat i agafaren un caminet que duia a l'entrada del que havia estat l'antic poble d'Oradour.
una sensació molt estranya. Els ocells, les papallones volaven de flor en flor al voltant del caminet però un cop entraren a la vila massacrada es va fer un silenci pesat. Només s'escoltava la gent, poca, parlant en veu molt baixa com quan estàs a missa o en un acte públic on no es permet parlar per respecte. La tia va donar-li la mà, la leontine es va acostar al Ramon i va agafar-lo de bracet, ell amb aquell posat seriós, petri va serrar les barres com apretant les dents, fent-se el fort. En tonton anava tot davant, van aturar-se davant un petit quiosc de fusta on podies comprar revistes amb un soldat nazi a la portada, feia por. Van decidir de comprar-n'hi una.
- Té, de record. Així podràs explicar-ho molt bé quan tornis a casa. Aqui van morir 642 persones només van sobreviure un nen que va fugir al bosc doncs era un refugiat alsacià que ja havia vist abans els SS i no va anar a l'escola i una dona que va poder saltar de la finestra de l'església amb un bebé, es va trencar les cames i va quedar amagada darrera unes mongeteres. tres dies de terror mentre els soldats alemanys van massacrar sistemàticament tothom.
- Massacrar?
- Van matar en grup tothom. Primer van fer anar els homes a la plaça allà els van posar per grups de cinc als corrals de les cases, els metrallaven les cames i els deixaven morir així, les dones i les criatures les van tancar a l'església i hi van calar foc afegint-hi bombes incendiàries, no va poder sortir ningú.
- Però per què?
- Perquè es van equivocar de poble - va dir la Leontine
- Com? - la nenatrista no entenia que es poguessin equivocar de poble és que a la guerra també es trien els pobles per atacar?
- Sí Oradour sur Vayres era un refugi per nosaltres els maquis, Oradour sur Glane no, aquest poble era ple de col·labos, no veus quants cotxes, quantes màquines de cosir bones, quantes taules de marbre? eren rics aqui i colaboracionistes. justament aquell dia els hotels eren plens, hi havia un casament i les families dels nuvis eren totes aquí, cap en va sortir viu.
- Què vol dir col·laboracionistes?
- Que ajudaven als ocupants nazis en contra de la República francesa, com els feixistes a Catalunya - en Ramon ho va dir en un to sec, tallant, li dolia.
La nenatrista ja no va preguntar res més, la passejada va acabar en una visita a un cementiri immens a cada tomba hi havia llistes de noms, cinc, sis, deu, quinze...famílies senceres. A sota hi havia un petit museu-oratori on havien recuperat totes les reliquies, rellotges torturats pel foc amb l'hora fixada per sempre de la mort , pintes, braçalets, ulleres, moltes montures d'ulleres i trossos d'ossets i roba i ferralla. Tot era tancat i ben explicat en petits cartellets. Tenia ganes de plorar, sentia com li pujava una emoció estranya per l'esquena i li agafava el coll per dins tancant-li la gola. Ni un mot, va agafar-se fort a la ma dolça de la tia. Ella se la va mirar amb ulls tristos i clars.
- Saps? Les guerres no són bones per a ningú però el feixisme l'hem de combatre sempre.
- Què vols dir tia? Què és el feixisme, tancar i cremar la gent com aquí?
- No només, el feixisme és la falta de respecte per la vida dels altres i la seva manera de viure, per això recorda sermpre allà on vagis fés el que vegis fer, respecte i viu deixant viure. Les meves idees no han de ser les teves. Has d'estimar la gent, ho enténs?
- Em sembla que sí. Vols dir que encara que en Robert sigui un gendarme i vosaltres no us agradin els gendarmes podem fer el vermut junts i riure i ajudar-nos?
- Més o menys. Vols la revista?
- Sí. Vull explicar-ho bé.
Una passejada entre castanyers centenaris, arbres que guardaven el secret de tantes ànimes, va fer entendre sense comprendre'n tota la magnitud on era la ratlla entre el bé i el mal. I que saber-ho no et salva, et salva estimar.
- Tornem?
- Tornem. Puc dormir al grénier amb la Sylvie, avui?
- I tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada