Havien dinat com cada dia a les dotze. Sobretaula i tornar-se a posar a la feina, la tia i la Teresa a les agulles ella i la Sylvie amb en Tont-ton i la Leontine a veure el film i després passejada a estirar les cames fins al castell.
En Ramon s'estava acabant el seu te d'anís estrellat mentre la Léontine anava pesant figues, assegudeta a tocar de la taula, semblava una nina antiga, pell blanquísima com de cera, les mans amb les ungles perfectament perfilades, vernissades sense color i enllaçades envoltant-li el ventre, el jersei color vi tancat en ve baixa amb tres botons i la brusa florejada com una primavera de margarides grogues enmarcant-li la cara i els cabells rinxolats per una permanent a la francesa. Un gest entre absent i sever, els ulls tan blaus tancats , fent la becaina d'havent dinat, païnt.
Al seu costat, la tia, també dormia, just deu minuts, el cap blanc d'aquella edat indeterminada però on tot ja s'ha viscut i es repeteix, les mans grans de dits gruixuts d'haver-los fet treballar molt, l'anell d'or amb el segell a la dreta i el de casament ben lluent a l'esquerra formaven part del conjunt. El seu jersei era negre amb unes puntes blanques, camisa llisa, de cotó gruixudet blau fosc i faldilla no t'hi fixis. Als peus la Léontine sempre calçava sabates tancades ben agafades al peu, la tia espardenyes flonges tancades i negres, la Teresa que anava i venia de la cuina i el trinxant tancant-hi el sucre, els caramels i les caixes del nescafè i el te, era la que més arreglada anava. Ella duia sempre les ungles ben llargues pintades de vermell o de rosa, però pintades, els cabells se li havien quedat a un tall mig com de senyoreta de Paris dels seus anys trenta. Com els enyorava sense dir-ho aquells anys que va poder anar a París, tota sola amb una beca del gremi, per aprendre a tallar amb els modistos importants d'entreguerres. Què hi deiva haver viscut a la capital de la llum en temps de guerra la teresa, ella que a catalunya havia estat miliciana pel PSU?
El tio era a una cadira de balca, amb el seu Gitanes, la tele engegada, ja havien passat les noticies, el concurs, la publicitat i ara semblava que anava per fi a començar la pel·lícula. Era dissabte. Tocava film, que en deien ells. Mentre els de TF1 es decidien, es va fer un gran silenci seguit d'un rum rum de veus i gent que venien del carrer. Era estrany, a aquelles hores no passaven pas gaires cotxes, ni camions d'aquells carregats de troncs per fer-ne mobles, era l'hora del sol, de la calma pesada, què eren aquelles veus que semblaven un xiuxiueig de formigues nervioses?
La nenatrista es va aixecar de la cadira per anar-s'ho a mirar de la finestra a tocar de la cuina, va córrer les cortines blanques i va veure com una corrúa de gent omplia el carrer de banda a banda, anaven a poc a poc, vestits de negre. Els homes amb barret, les dones amb mantellines.
Ostres! Això és un enterrament!!!
- Ramon, que pots venir? És un enterro oi?
- A veure, veja'm què dius, un enterro? - va atansar-se a la finestra observant atentament el moviment de la gentada i mirant-se-la a ella va exclamar - cony i tant que és un enterro! I jo que hi he d'anar...
Va dir un nom que no van entendre, va deixar el te, va agafar la jaqueta d'una revolada i va sortir com un esperitat per la porta escales avall. En Ramon era l'home dels contactes amb els amos de les fàbriques del poble. Era refugiat com ells, però durant la guerra va estar a la línia Maginot, va salvar-se de Mauthausen saltant del tren en marxa, va casar-se amb la Leontine just el dia que cremaren Oradour sur Glane, era un vell llop de guerra que sabia com acontentar els amos, els sabia detectar de lluny i en sabia el llenguatge. El de la caixa tirat per cavalls devia ser un d'aquests o un familiar. Tocava anar a l'enterro i quedar bé, a la vida mai no saps de qui hauràs de refiar-te i cal que se't vegi on toca veure't.
La Léontine de sobte va obrir els ulls, darrera les ulleres de cul de got que duia semblava talment una òliba espantada. La tia que va sentir el cop de porta, també va aixecar el cap de la seva dolça migdiada i agafant te ndrament la mà a la seva cunyada va dir-li:
- Ça va Léontine? Ramon viendrat toute de suite ne t'en fais pas!
Va semblar que l'òliba es quedava tranquil·la. La nenatrista va mirar-se-la com convidant-la a anar amb ella i sense dir-se res es van entendre. Així com qui no vol va acostar-se a la finestra i totes dues agafades de la ma com si s'haguessin tornat petites, petites, petites van anar seguint la comitiva.
Entre les primeres fileres de gent va apareixer un cotxe de cavalls, dos cavalls negres amb plomes a la testa com sorgits d'un quadre de primers de segle tiraven d'una mena de carrossa sense massa gràcia. Un home els duia les retlles marcant el ritme que tocava, ni massa depressa ni prou a poc aa poc, el trot just per no fer que el taüt saltés damunt aquella mena d'entarimat sinistre. Fascinant. No s'ho acabava de creure. Com podia ser que a França un lloc que tothom deia que era més avançat, modern sense complexes encara enterressin la gent portant-los en carrossa. Hi havia enterros de primera, segona i tercera?
- Ui nena ! - la Teresa era la que pontificava - la modernitat deixa-la pels parisencs! Això no veus que és un poble de mala mort? Són quatre pagesos i uns quants riquets, el que va a la caixa segur que és de bona familia. Als pobres els porta el cotxe aquell tancat, ni cavalls ni mules, de gasoil i depressa.
- Calla boja! - la tia ja havia saltat - vols fer el favor de no dir bestieses!!!
- A veure si m'ho aclariu... tothom s'enterra així?
- No nena no, aquests enterraments només són per la gent de possibles que poden pagar-se la carrossa. La gent segueix el fèretre per tot el carrer que ja saps que va de l'església al cementiri ben recte i han de passar per davant de casa, volguin no vulguin. Quan es va morir el papà, el van portar amb un cotxe normal, com a Barcelona i sense tanta història. Si que vam anar a peu fins el cementiri, si és aquí mateix, però sense fer aquest numeret. A casa els numerets no ens han agradat mai!
Va reblar el mai amb una mirada seca a la germana petita que ja havia anat a posicionar-se a l'altra finestra passant llista de qui anava i no anava a la corrua darrera el finat, o finada.
- Tia, podrem anar un dia al cementiri? On és el teu papà?
- Mira si vols anar-hi demà li dius al tio i us hi acosteu amb la Sylvie que també hi té el seu avi, hi podeu portar unes flors de l'hort. I que t'ensenyin el "toneau"
- El què?
- La bota de vi que hi ha damunt la tomba del marxant de vins...és un monument conegut que està fins i tot a les postals de Rochechouart
- Una bota de vi , de sepultura?
- No dona no! Ell és enterrat a sota, a terra amb unes quantes caixes de vi, això diuen...
Aquells francesos no paraven de sorprendre-la. Com devien ser els cementiris de l'altra cantó? Hi hauria anat l'Enric?
Segur que no, li feia l'efecte que això d'anar a visitar els morts era una cosa estranya que ella feia perquè l'avi li havia fet entendre que la vida comença allà on la mort s'acaba. Cal dialogar-hi, parlar-li sense embuts, de tu a tu, per si fets aire, o pols, o llum, o marieta intrèpida, algú dels que jeu sota terra o en nínxol te ganes de xerrar i comunicar-se. Cal saludar educat als que veus i als que presents, sense manies. No ho entendria pas això l'Enric, ni el Jean-Paul, ni la Sylvie tampoc. Coses de nenatrista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada