Eren totes dues al pupitre, sota els castanyers, amagades del sol. La festa havia passat, uns dies més parlant i rient per sota el nas del ball, dels petons, de les mans a les cintures i més avall, de la descoberta del desig i de la llibertat per viure'l. Allà es podia, allà no feia vergonya, ni por, ni fàstic, allà es parlava de la sexualitat sense saber que es feia perque ningú feia cares rares. S'hi feien bromes pujades de to, havia d'aprendre paraules noves, diferents i entendre'n les segones versions. Un goig.
Llegien, llegien en veu alta ella i la Sylvie li corregia l'accent. Llegien unes revistes plenes de sants, de colors i algun llibre amb cançons i poemes. Brassens, Jacques Brel, Le Forestier, Barbara, Yves Montand, Gérard Lénorman, Dalida, Johny Halliday, Sylvie Vartan i Aznavour, Piaf i Claude François, Gainsbourg i Juliete Gréco es passaven les tardes i nits escoltant tota aquesta colla, la Sylvie ajudava a desxifrar els mots i cada cop podia explicar millor el què sentia, el que pensava com creia que voldria estimar, qui era l'Enric com li agradava però com li agradava en Jean Paul i si aniria o no aniria a Paris i si sí?
- Tu viens ce soir au grénier?
- Je dois lui dire à Tatà!
- Je viens avec toi, elle dira oui! - reia amb aquella boca ampla que tenia i els ullets menuts amagats entre les parpelles - Allez, monte! - pujaven l'escala negra de tres en tres.
- Tia, puc quedar-me a dormir amb la Sylvie?
- Bon mais tu dinnes ici , j'ai dejà préparée les nouilles. Sylvie tu dinnes avec nous?
- D'acord! je vais lui dire à maman - arrenca a córrer cap a la finestra del passadís l'obrí i d'un crit quedà clar que es quedava a menjar pasta passada per la paella amb formatge, allet trinxat i un polsim de julivert, de postres formatges amb baguette mentre es mirava a la televisió el Chiffres et Lettres on tots competien. La Teresa en sabia molt, en Ton-ton s'estava pels mots encreuats de la revisteta de la tele, la Tia en sabia més que ningú i la nenatrista ja començava a encertar-ne moltes. Avui no i hauria peli d'en Fernandel o sigui que podia anar a dormir al grénier.
Agafà el pijama, calces curtes, samarretes, la roba per l'endemà, xancletes i passaren per la porta falsa. La casa que els tenia d'hostes era una casa antiga, amb portes que s'obrien al no res, portes que comunicaven dues cases i portes que no obrien enlloc. Les finestres eren totes guerxes, feina dels anys de neu i fred, de glaç i sol punyent un mes d'estiu, les parets de fora estaven folrades amb unes glicines que tenien el gruix d'un braç, heures i rosers, arran de terra margarites, conillets, trèbols i herbes sense nom. Un cop a la casa dels Dijoux van baixar l'escala de fusta entapissada amb catifa de flors marronetes i blanques i negres, tot molt kitsch, tot molt xava francès una mena de gust del malgust vist pels seus ulls però que li feia gràcia i li escalfaria molt el cor quan aquella vivència en fos record.
A baix a la cuina hi havia la mare de la Sylvie acabant d'endreçar plats, el pare era a la sala veient la televisió, van fer-li un petó a cada galta, se les va mirar murri per sota les ulleres, la mare els va donar un got d'aigua a cadascuna i cap al grénier falta gent. Van travessar l'habitació de la Sylvie per entrar al graner, un espai màgic amb olors fabuloses, pols a tot arreu, allà hi tenien una mena de "tocadiscos" i una pila de discs d'quells de 45 revolucions que van anar desgranant fins que els pares van pujar tocant a retirada.
Le Grénier era el símbol de l'adolescència efervescent que vivien. un lloc apartat, secret amb papers, llibres vells, discos, mobles trencats i corcats, catifes abandonades, estris per treballar l'hort, candils, espelmes mig fetes servir, cassoles, quadres amb paisatges repetits , màgia en estat pur així es van conformar les parets de les emocions d'aquell parell d'amigues. Tant diferents, tant iguals.
Al crit de madame Dijoux : au lit les filles!
Elles, obedients tancaven el tocadiscos, deixaven els llibres i passaven al llit de tres pams de la Sylvie , obrien la finestra per veure el cel net, fosc i tacat de milers d'estrelles per seguir parlant, parlant, parlant fins quasi l'hora que el blau fosc es començava a trencar en una ratlla taronja violet. Aleshores queien rendides per la son i la fermesa dels somnis compartits, explicats en mitges llengues que semblaven francès del bo. Aiii! allà la nenatrista va deixar per sempre més la tristesa, va arreplegar un mot més gros, la nostalgia i va aprendre a dossificar-la els anys a venir. Aquell cau, aquell grénier passaria a la capseta dels racons on tornar, com el sotaescala de la casa de la iaia, l'hort de la Bonaigua, el gronxador penjat a la morera o el cementiri de Luzaga.
Parlant de cementiris, Rochechouart en tenia un de molt bonic a prop de casa, visita obligada sense necessitat d'enterrar-hi ningú.
A Lyon n'hi hauria un d'igual? Com devia ser Lyon?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada