KERMESSE DE LA FIN DE L'ÉTÉ

- Avui arriben els de Paris

- Qui són els de Paris, tia?

- La meva tia i els seus fills, són pieds noirs aquests i de dretes

- Pieds noirs? Que són negres?

- No, dona, no, que van néixer a Algèria i van haver de tornar després de la guerra de la independència

- Ah sí? I quan va ser això

- Ui es va acabar que tu justet tenies dos anys!

Una festassa, s'olorava a l'ambient. Amb en Ton-ton ahir havien comprat de tot, van aturar-se a la xarcuteria i van comprar paté de campagne, formatges nous, llonses de porc gruixudes, xai, pernil dolç, saucison. A la Coop també van carregar, tant que van haver de fer dos viatges i la Miravet els va entretenir més de mitja hora amb els seus famosos interrogatoris.

Hi havia una Kermese, una mena de revetlla, al jardí del carrer de darrera casa un lloc entre dues grans cases de pedra. Amb la Sylvie van decidir d'anar-hi a veure com es muntaven les llums, els fanalets de colors, les taules totes ben arrenglerades, quatre línies que s'anirien omplint d'objectes de tota mena. La Kermese es feia per comprar i vendre coses que la gent es desfeia de casa, làmpades velles, coberts de plata, plats desaparellats, gots de vidre i de cristall, col·leccions de monedes, i també menjar i beure per a tothom. Al final del dia es rifaven uns paquets de regal. Tot això li havia explicat tant la seva amiga com en Philippe que estava frisant per anar a passar el vespre amb tota la família per la Kermesse de la fin de l'été.

Aquella festa marcava la fi de l'estiu. Havia de començar a pensar en fer maletes i tornar a casa. No volia pensar-hi avui venien els de París! Com serien els de Paris

- Tu connais ceux de Paris?

- Oui, il est beau le frangin... tu verras et la fille est un peu, comment te dire?, un peu fi-fí

- Bon je m'enfous, tu viendras avec moi à la kermesse, no?

- Bien sur! 

Van arribar els de París. Van instal·lr-se a les dues grans habitacions de baix. Mai no hi havia entrat, eren dues sales amb unes finestres que donaven al carrer Romain Rolland. A la de la dreta hi havia una mena de cuina un parell de fogons, una pica d'aigua i uns llits malgirbats. La tia amb la tia de París es van posar a xerrar i a fer-los, reien, s'explicaven anècdotes sabudes de quan van viure juntes a Oran. Oran una ciutat de la mitologia de la família. Els nois van pujar a saludar els homes de la família. La noia va fer-li una moixaina, li va semblar simpàtica i no gaire "fi-fí" com li havia dit la Sylvie. Hauria de remirar-la. La tia de París era tota alegria, reia tota l'estona i no parava de parlar. Van passar les hores i es van fer les sis. Hora de sopar. Van parar la taula allargada, una amanida d'escarola i tomates tallats a rodanxes amanits amb alls trinxats sal i oli, pa per donar i per vendre, tots els formatges, el saucison, el jambon cru, diàlegs creuats moltes ganes de compartir-ho tot de recordar de riure de posar-se al dia de com anaven els estudis. El gran ja era advocat, la Mireille no estudiava, i en Jean Paul (un altre Jean Paul de Paris) estudiava medicina, el seu somni, allò que ella creia que acabaria estudiant. Li agradava. Aquella tarda vespre tots plegats van canviar-se, roba neta, colònia, pentinats i clenxinats i cap a la Kermese.

la tia i la Teresa no van anar-hi, elles tenien feina uns encàrrecs d'uns vestits que s'havien d'entregar a finals de setmana. Pe`ro li van donar dinerets, uns quants francs perquè comprès números per la Rifa. El joc de plats de porcellana de Llemotges que tenien i que treien per festes, una vaixella preciosa de colors diferents amb una sanefa daurada, l'havien guanyada un dia a la Kermese. Un cop doncs, van tenir sort.

Kermese, jocs, pomes amb sucre, crêpes de xocolata i ball!  Van ballar i córrer entre els que ballaven fins que en Jean Paul va cridar-les

- Allez les filles, on rentre!

Qualsevol protestava. Havien guanyat dues nines que ja pensaven a qui regalarien, a elles les nines no els agradaven gens. Les nebodes petites de la Sylvie segur que en dirien bé. Elles ja eren grans, nines, el que volien eren ninos com en Jean Paul de París...o això deien per sentir-se grans, descarades i seductores. 

Una  nit de grénier sense dormir i fent el trajo a mida dels de Paris. L'endemà tocava menjar cus-cus, la tia de París diu que el feia boníssim com quan eren a Algèria. Què era el cus-cus?