14 DE JUILLET

Feia dies que li havien explicat que el 14 de juliol era la festa nacional. Una mena de gran festa major on tothom hi era convidat. Aquest any farien els focs artificials a baix, al Plan d'Eau. Els Dijoux hi anaven i els tios van donar-li permís per anar amb ells, de fet eren la seva segona família allà. Aquella gent s'estimaven molt als tios i a la Teresa i a ella l'havien mig adoptat també, li'n deien "notre fille catalane" perquè ja els havia quedat clar que "d'espagnols" no n'eren cap dels que vivien a Rue Romain Rolland 89.

Com per art d'encantament ja parlava amb fluidesa el francès, a casa amb els tios, la Teresa, en Ramon i la Léontine també, havien deixat el català només per quan trucaven a casa per donar notícies i prou. La televisió hi ajudava i les matinals de contes i jocs amb en Philippe van ser crucials.

Arribaria al cole a fer vuitè i seria la millor en francès. O potser l'Enric també el parlaria igual de bé? Ja veuríem com aniria la cosa. Hi pensava, però no tant, pensava en com els explicaria a les amigues aquestes vacances fabuloses. Els agradaria? Es sentirien geloses? Se n'alegrarien? Que féssin el que volguessin ella estava rient molt cada dia, havia après a collir mongetes i tomates de l'hort, a fer-se el llit gran sola, a rentar-se amb una palangana com els gats, a cuinar pasta amb all trinxadet i mantega, a jugar a la petanca, per avorrit que fós i també a collir castanyes al voltant del castell.

Arribava l'hora, eren quarts de vuit, feia dues hores que havien sopat. S'havia canviat quatre vegades la camisa, cap li agradava prou.Va baixar a ca'ls Dijoux que estaven a la porta empolainats, ben pefumats i a punt de marxa. La Teresa se les mirava de la finestra estant, la Sylvie li va picar l'ullet tot rient, van anar tirant carrer avall, trobant gent que també volia veure els focs de la platgeta estant.

Oh! sorpresa! quan van arribar, van veure que havien muntat un envelat a la part del fons de la platja, els focs els llençarien de la banda dels gran casalot, així es veurien tant des de dalt del poble com des de la vora de l'aigua. Ella i la Sylvie amb els cinquanta francs a la butxaca van anar directes a les parades dels núvols de sucre, en van demanar un per cadascuna i un altre pel Philippe i en Xavier que també se l'havien endut. Més tard van arribar en Michel i la Géneviève. Tot d'una, al punt de les deu es van apagar els llums del camí, es va fer un gran silenci i tothom va aguantar la respiració.
Ells havien pogut agafar un bon lloc a la pujadeta d'herba just a la línia de la sorra que feia de platgeta, es van estirar i a veure i a gaudir dels focs.

Pum, xxxxst, fiiiuuuuu, crack, pum-pim-pam, xsssst!!!! El cel fosc com una caua es va anar tenyint de vermell, de daurats, de groc, de vert, i aquell soroll de quan peten els cohets que et fa encongir l'estómac i apagar un crit a l'entrada de la gola. Amb la Sylvie es van mirar lleument per comprovar que els agradava aquell espectacle sense dir res , elles s'entenien sense dir-se res i reien de les mateixes coses. Per a la nenatrista conéixer a la Sylvie va ser com fer-se una germana nova per sempre. Un dia ella li ensenyaria el seu de poble i la portaria a Barcelona i a la platja de debó la de mar amb aigua salada i roques, ben diferent d'aquell llac, amb onades de debó de cresta d'escuma blanca, de ben segur un dia vindria a visitar-la sola o amb els tios.

Un cop els focs acabat amb un raig de vermell blanc i blau, els colors de la bandera francesa, pels altaveus va sonar la Marssellesa, l'himne de la República gala tothom es va aixecar i van cantar com una sola persona allò de : "Allons enfants de la patriiiiii i é, le jour de gloire est arrivée..."  feia posar la pell de gallina. En acabar a córrer!

Cap a l'envelat falta gent, una excitació entre totes les amigues de la Sylvie i els amics que corrien per allà, en Gérard, en Jean Paul, la Thérèse, la Mireille, la Jeannette, els nois se la miraven a ella com una novetat, les noies reien amb ella i li explicaven històries dels balls de l'any passat, hi havia molta gent de fora fent vacances, molts parisencs. Sabien que eren de París perquè les matrícules dels cotxes anaven amb el 75, els del Limousin duien el 87, era ben diferent de com ho feien a espanya amb les inicials de cada provincia. Coses noves, maneres de fer diferents.

Van entrar a l'envelat, hi havien tot de cadires a banda i banda de la pista, una mena d'entarimat entrant a ma dreta i una orquestra preparada a iniciar el ball. La Sylvie va dir-li que passava de ballar, a ella no li agradava gens, ella es delia per ballar, la música li encantava, amb el pare i la mare a casa, a les festes majors , al carrer, a la plaça sempre ballaven però si ningú no venia a treure-la com ballaria? Perquè allò era molt tradicional, les noies s'asseien amb les mares o les germanes grans i esperaven que un noi anés a demanar si volien ballar. Els amics de la colla s'ho feien amb les de la colla. Van seure juntes, xerraven es deien acudits, miraven de reüll els nouvinguts i tot d'una la nenatrista va veure un noi que venia directe cap on eren. Va girar-se per veure si al darrera seu hi seia algú i quan va tornar a mirar endavant tenia aquell noi allà, palplantat, somrient amb una filera de dents ben posades i blanques , un serell de l'època, com dels Beatles que li allargava la ma convidant-la a aixecar-se. Ella que es mira la Sylvie que del riure que tenia no podia badar boca, se li havien fet els ulls petits, petits i amb un gest de la mà dreta l'empenyia pràcticament a sortir a la pista. No s'ho va pensar gens.

- Est-ce-que vous voulez danser avec moi?
- Oui!

I a danser, danser,danser fins que va agafar caprodo i tot anava en doina i unes ganes de petonejar-lo com mai no havia tingut per a ningú, van fer-s'ho venir bé en un moment que la pista estava petada per esmunyir-se i anar a respirar vora la platgeta. Una lluna radiant, tot fosc i va provar per primer cop quin gust tenia un petó petó fet per un francés. Ai! la mare! I ara què? Més petons i abraçades i un desfici...

Uns petons unes quantes caricies fins arribar just a la ratlla d'on es podia, una escalforeta que pujava per l'esquena, feia que els mugrons de tots dos es disparessin i ... prou.

- Excuse-moi mais il faut que je retrouve Sylvie...
- Mais, tu pars?
- Oui, mais tu resteras là où tu pars vers Paris ?
- Non je suis là jusquà la fin de la semaine prochaine
- Tu veut mon telephone?
- Oui, je pourrait t'appeler demain?
- Oui, mais je ne sais pas si mes oblces vont vouloir me laisser sortir, mais on pourrait se voir au chateau? Tu sais où c'est?
- Oui...je t'aime.. - va dir-li aquell francès melós, guapo, especial - Tu viendras un jour à Paris?
- Oufff, j'aimerais bien... on peut s'écrire - va contestar ella atabalada, perduda i sense saber què fer per treure's de sobre les mans , la calor, el desig i les ganes.

Va posar-se bé la camisa, els pantalons, els cabells i va tornar sola cap a l'envelat sabent que la mirada del Jean-Paul, així es deia el parisenc, li resseguia l'esquena.

- Alors ma vieille!??? Où est-ce-que tu était??? - La Sylvie es fotia d'ella rient per sota el nas
- Tu sais... je crois que je suis tombée amoureuse, bon il s'appel Jean Paul
- Tiens, tu sais son prénom? Alors tout va bien il faut que tu ne dises rien a Thérèse où elle en voudrat savoir de plus et tous les sécrets, et ton Enric alors?
- Tais-toi! - Ja havia posat el dit a la llaga...però segur que l'Enric allà on hagués passat el seu catorze de juliol també hauria trobat alguna francesa per fer-se el primer petó-petó, o el segon.

França era llibertat, no tenien por de parlar del cos, de parlar de l'amor, de dir-se coses boniques de mostrar-se enamorats o enravenats, que en aquells moments la distinció es feia dificil. I la música, els cantants que sentien a la ràdio a totes hores explicaven històries que a casa encara ni arribaven. Aquest seria un secret que compartirien segur amb l'Enric en tornar-se a veure. O no.