L'hort del Ton-ton

- Véns a l'hort? Vaig a estendre la roba
- Sí, espera que em calço

Va anar corrent a l'habitació i de sota el llit va treure'n unes bambes blaves , se les va calçar i cordar ben depressa mentre la tia l'esperava amb un cubell de color groc claret ple a vessar de roba neta per estendre.

Baixaren juntes l'escala, tot xerrant. Li agradava anar a l'hort. Havien de travessar per davant de la casa dels Dijoux, passar una mena de corredor i sortien a un espai frondós, bonic, al fons, de frontera el bosquet, a ma dreta un petit cobert fet amb quatre fustes, i els lavabos, havien de baixar allà per fer de ventre, eren unes comunes fetes amb fustes velles ennegrides, un banc i un forat que no es veia on acabava. Al matí hi anaven amb el ton-ton carregats amb els orinals - galleda a buidar-los i durant el dia, quan tocava. La tapa de la comuna era també feta de fusta, aquesta blanca, que encaixava perfecta. El paper per eixugar-se eren papers de diari vells retallats, a casa els tios de Bellcaire també en gastaven dels mateixos per la comuna i a Sant Just a casa la tia Enriqueta també, s'assemblaven molt.

Just davant la comuna començava el gran rectangle de terra treballada pel ton-ton i el monsieur Dijoux. Allà s'hi passaven moltes hores. Hi anaven amb en Philippe per jugar a pilota just al costat de l'hort. Amb la Sylvie a llegir sota els arbres, en el gran pupitre de l'antiga escola , es posaven juntes i llegien en veu alta, la Sylvie la corregia quan deia una paraula malament i reien molt. Al costat dels arbres hi havia un gronxador que els feia volar fins quasi tocar el cel amb les puntes dels peus. Aquell era un racó del paradís, encara no ho sabien, però en créixer, aquell petit bosquet amb pupitres i cadires amagades entre el vert, llum filtrada i aire net es convertiria en una de les definicions emocionals de paradís.

L'hort, ai l'hort!. Era molt diferent d'aquell de la Font de la Bonaigua, aquest era més auster, s'hi feien patates, tomates, moltes mongetes i cebes tendres, carabasses i el que més li agradava per diferent eren els ribers vermells que feien groselles. Tot al voltant de les tanques de pedra d'aquell gran pati hi havia plantats ribers vermells i hi podien anar a agafar els fruits i menjar-se'ls sense passar per enlloc més, també hi havia un albarcoquer i una prunera un gran til·ler i castanyers i xipresos. L'aigua era d'un pou que tenien al costat dels galliners .

Baixar a l'hort amb en Ton-ton no era com anar a la Bonaigua amb l'avi però s'hi assemblava i només el fet de poder terrejar, d'arrencar herbes i treure carrotes de sota terra per l'amanida ja la feien feliç per tot el dia. Allà aprenia les formes dels enciams, que no tots els melons són blancs, els de França eren taronges de dins i tenien un gust molt diferent.

Les castanyes que collien a la tardor en feien una crema dolça boníssima i també les guardaven en conyac, eren bonics els bocals amb castanyes al cognac de color ambre pujat de to com de sucre cremat. Le Limousin c'est Terre de chataigners, tu savies? li va dir un dia la madame Dijoux parlant mig francès mig llemosí, que ella en deia patués. A vegades la sentia parlar amb la tia i semblava que parlessin català, però no, era llemosí i hi havia moltes paraules que s'entenien i es deien igual. La tia i en ramon explicaven que això va fer que quedar-se en aquelles terres els fós una mica més fàcil. La gent de pagès parlaven llemosí i s'entenien amb els catalans refugiats com si ho haguessin fet tota la vida va ser una eina per fer-se respectar i també per crear confiança, de fet en la llengua eren més germans que cosins llunyans.

- Tia, t'ajudo?
- No cal, ja he penjat el darrer llençol, ja vindràs a la tarda a recollir-los tu, voldràs' En philippe t'hi ajudarà, hi arribes sola?
- I tant, arribo al cordill bé, no pateixis i amb en Philippe te'ls pujarem plegats i tot.

La vida a Rochechouart passava a càmara lenta, els dies eren llargs, cada cosa es feia al ritme que necessitava, ningú tenia pressa. Temps per parlar, temps per dormir, temps per menjar i llepar-se els dits, temps de collir verdura i temps de riure i correr i pintar i xerrar.

L'ànima s'amarava d'aquell aire net d'un llogarret del bellmig de l'hexàgon. Què devia fer a l'altra punta el seu bon amic? Avui aniria a La Poste per enviar una colla de postals, una per ell.