Mercat i Miravet espieta.

- On y va?
- Allons-y! 

Amb en Ton -ton van agafar la bossa i el cistell i cap a plaça falta gent!

Els matins dels dijous hi havia mercat davant de La Poste - Correus - venien marxants de roba, de sabates, uns que venien cassoles i molts pagesos amb verdures fresques, formatges, llet, flequers amb pans de mil sabors i olors. A la nenatrista la fascinaven els mercats i aquell en particular. Un cop arribats amb el tio van fer una volta sencera mirant-se totes les parades, un cop feta, baixaren al carrer de sota l'església i ella l'esperà a fora del bar. Ell comprava cada setmana una butlleta del "tiercé", una mena de loteria lligada a les curses de cavalls que es feien en algun lloc de França i un paquet de Gitanes decolor blau electric, aquell ritual era com el de la "quiniela" amb el pare i el tiet Antonio.

Cada divendres a Sant Just anaven a "tirar la quiniela" a veure si feien un catorze - tirant-la ja podeu imaginar si els va tocar mai -. Va trigar molts anys en entendre que fer un catorze volia dir haver endevinat els catorze resultats possibles dels partits de futbol que es jugaven cada cap de setmana. Si et tocava un catorze, deien, ja no havies de treballar mai més... Però ca!  la mare li havia explicat que al pare li va tocar un cop un catorze i van tenir diners per comprar-se el mobles del menjador del pis on ella havia nascut, el pis del carrer Badó, els mobles del menjador només i van seguir treballant.

Sortint de fer el "tiercé" remuntaren per passar primer a la fleca, la baguette a la bossa de roba, després a cal "boucher" que vol dir "carnisser", allà el tio comprà una mica de pa de fetge, unes llonses de porc i pernil dolç. En acabar la ruta es tancava a la Coop, que era el supermercat de la cooperativa de pagesos del limousin, sempre anaven a comprar allà el cafè, el sucre, l'oli de girasol, les nouilles (la pasta), le riz (l'arrós) i alguna verdura els dies que no hi havia mercat. Ara ja s'atrevia també a anar-hi tota sola, ja s'entenia per pagar i comptar el canvi en francs.

Sortint de la Coop feien marrada pel carreró petit, el Ton-ton no volia que "la Miravet" els veiés passar perquè era una pesada que sempre preguntava el que no calia preguntar i el posava en compromisos. A la nenatrista la "Miravet", que es deia Rossita, era una dona que la feia riure. Quan es passejaven amb la Sylvie pel poble, les espiava darrera els cotxes. Estava una mica grillada o potser no, era una dona excèntrica de sempre.

Ella no era una "refugiée" deia sempre la tia. Ser "refugiée" volia dir haver fugit de la guerra, de la presó a l'Espanya de Franco, presó que va patir el seu germà, en Pepito vint-i-dos anys i un dia havent-li commutat una pena de mort.

Ser "réfugiée" també volia dir saber agraïr que a França, allà on vivien ara, els havien donat la possibilitat de tenir una nova nacionalitat, si la volien, després d'uns anys de portar el carnet de "refugiée". Per com en parlaven entre ells i amb els Dijoux o els Blanc, tenia alguna cosa a veure amb la dignitat, l'honor, el no abaixar el cap i seguir el que un creu i defensar-ho sempre. Tenia a veure amb aquell francès polit que tots parlaven a casa, al carrer i amb el català empordanès ple de paraules sonores que feien dringar l'aire, l'empordanès del pati de les monges a Castelló, de les sardanes a plaça, de les anades al riu a pescar amb el papà, la mamà i l'amiga de la farmàcia, la Mercè Vies.

Ser "refugiée" també volia dir no ser francès de primera, encara que s'haguessin integrat. Volia dir deixar passar els senyors de tota la vida del poble al davant quan hi havia una festa major, una kermesse, o un campionat de pétanque. Volia dir no estar a les llistes dels resistants, tot i haver estat els primers en dir als francesos que els acolliren de grat per força als seus estables : "si entren els feixistes sabreu el què és bo!" Oradour sur Glâne els ho va dolorosament ensenyar.

Tot això i coses que callaven volia dir ser "refugiée". Tenir memòria i no fer-se mala sang, gaudir de la nova gastronomia que per ells seguien sent trumfes, carrotes, pèsols i meló francès amb el plat de formatges a les postres. Amb el pas dels anys i més viatges de vacances, la nenatrista va anar entenent el pes,el valor i el significat profund que tenia aquella manera de diferenciar els que havien arribat allà com a "réfugiées" dels que van arribar-hi més tard com emigrants econòmics, gent pobra de l'Aragó, de la Catalunya del Sud i portuguesos, majoritàriament.

Ella, la Miravet, havia vingut després, primer va venir el seu home que el van fer anar buscar a Miravet per la fàbrica de terrissa expressament, en Ramon i un altre senyor del poble li havien fet els papers i tramitat tots els permisos perque pogués entrar a França, van buscar-li una casa que pogués llogar a bon preu i mentre l'arreglaven vivia a L'hotel de France. L'arribada de la seva dona - la famosa Miravet - i els seus fills va tenir entretingut a la gent del poble moltes setmanes i al cap dels anys les anècdotes encara s'explicaven. Ja les desgranarà en el seu moment, ara ella tornava agafada de la mà del seu Ton-ton, amb el cistell ple de bones menges, la baguette a unt per ser entaforada al seu cau de la cuina fins a l'hora de dinar, la butlleta del tiercé a la butxaca i l'olor inconfusible dels Gitanes que fumava el tio.

Rochechouart li agradava. Ja ni recordava els dies que portava allà, ni els dies que feia que no sentia ni la mare, ni el pare, ni la Maria. Els haurien arribat les postals? I a l'Enric?