Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part II

- Avi, tinc son.
- Nada de son que ya estamos llegando ¿no ves el sol allí ? Ya es de día, mira el castillo estamos en Sigüenza.
- ¿Sigüenza, que no anem a Luzaga?
- Sí, pero bajamos del tren en Sigüenza, la yaya se toma un café con leche y nos subimos al Cobeta hasta Luzaga. 

Cobeta, Sigüenza,castillo,Luzaga. Quina son que fa quan arriba el tren a Sigüenza!.

Amb un gran esforç de voluntat de quasi sis anys, va aguantar amb els ulls oberts fins que el tren es va aturar. De cop i volta tothom traginava maletes i embalums pel vagó, el passadís dels contes de l'avi era ple de dones i homes caminant depressa en direcció a les portetes de fusta i vidre, closes entre ferros, tots maldaven per baixar els primers a l'andana deserta. La iaia feia estona que s'havia llevat, havia passat la nit roncant i ara deia que no había pegado ojo. Quin riure, pegar ojo què deu voler dir?  La va pentinar en un tres i no res, passant la pinta pels cabells esbullats, va fer-li dues trenes perfectes i la va xopar de colònia amb olor d'herbes fresques feia una olor entre llimones i espígol de l'hort. L'avi va baixar de la lleixa les maletes marrons i guerxes, una a cada ma, la iaia duia una bossa grossa, una mena de farcell i a la nena trista agafada ben fort a la seva mà dreta, que no se li perdés.

L'estació era petita, comparada amb la de Barcelona. Una mena de castell rònec, les parets grogues i vermelles, les portes pintades de verd amb uns vidres bruts, algun trencat. Van entrar a un bar que feia cantonada amb l'estació, davant d'una botiga plena de botes de vi fetes de pell de porc que penjaven com si fossim raïms davant la porta partida en dos, a l'aparador hi havia ple de navalles amb mànecs d'os, de color blanc , algunes fetes de banya de color negre, gris, marró, ¿Sabes para qué sirven?, son pa llevarte al campo cuando el tiempo de siega y poder partir el pan y el queso o el chorizo o los torreznos.... La iaia es va demanar un café con leche, l'avi res, no tenia ni gana ni set, la nena trista va adormir-se damunt la taula rodona, rendida d'emocions i contes i paraules noves apreses entre sotrac i sotrac del tren, páramo,cementerio, hacienda, torrezno, albañil, cierzo, cabritilla, pinar,cangrejo, animals, llocs, vents dits en el castellà clar de l'avi.

- On som?
- Estamos ya en Alcolea, pajarillo.
- Alcolea? però que no anem a Luzaga?
- Ya deja de enredar a la niña con tantos nombres. ¿Que no ves a la pobre que no sabe donde está ni adonde vamos? 
- Sí, anem a Luzaga, solo queda una parada. 

La iaia va treure el geni i l'avi va fer una d'aquelles ganyotes que li feien tancar encara més l' ull esquerra, que ja tenia un xic tirat avall. Sense respondre, va agafar la petita damunt els seus genolls, li va fer un somrís gran com la rodona que li dibuixava la panxa i la va agafar ben fort amb els braços de albañil i payès a parts iguales. Ella s'hi va arraulir morta de son. Feliç, feia de bo aquella panxa gran per arrapapar-s'hi.  L'espatlla de l'avi estava feta a mida pel seu cap de Mataró - com li deien a vegades que tenia - un capgrós com els de Mataró, com el de ton pare, ets ben igual al... Ella no en feia ni cas, què devien voler dir amb això ? Hi encaixava perfecte, ningú més no podia estar-hi així de bé. La iaia la va tapar amb un jersei negre, el dia es va fer fosc de cop, el pensament va quedar quiet, arraulidet com ella, cap a Luzaga falta gent. La nena trista però no va veure ni un revolt del camí que passava enmig de les grans pinedes resineres.

Un gran sotrac la va despertar, la nena trista havia anat adormida, arrapada a l'olor de terra, carbó i tendresa del seu avi. La frenada del "Cobeta", l'autobús de línia de la comarca, al bellmig de la carretera, els va deixar entre un camí que s'endinsava cap a no se sabia on, paral·lel a un riuet,  i  un altre camí de terra que anava a petar a un gran casalot de pedra, es el molino, mañana vendremos a visitarles, va dir-li l'avi.  Maletes a terra, farcell a la mà, nena deixondida. Havien arribat, eren a Luzaga.