Viatge a l'Alcàrria, sí, sí l'Alcàrria. Part IV

Pujaren per l'escala estreta, graons de fusta gastada i rajoles de color indefinit. A les parets les rascades d'haver-hi traslladat mobles amunt i avall. Aquella escala no era una línia recta feia ziga-zaga, l'avi al davant d'ella feia que la llum no s'hi pogués filtar, la iaia tot darrera anava comentant quants anys feia que no hi havia estat. L'escala era al fons de la sala, s'enfilava doncs per la paret que feia de paret mitjera amb la casa del darrera que sí que estava habitada tot l'any. Un cop a dalt la llum va fer-se mestressa del repartidor, allà el més peculiar era una olor penetrant de gra assecant-se, de fenc encara vert. Era el graner, aquella casa es feia servir de graner i no pas de casa i el primer pis a recers de les rates, dels insectes i més seca era el lloc perfecte per desar-hi el gra un cop l'havien separat de la palla, batent-lo a camp obert amb les mules i els ralls. D'aquell blat daurat se'n feia la farina per pastar-ne pa olorós. Els munts de civada, el fenc, eren per fer farratge pel bestiar, tot pujava allà dalt per l'escala estreta, sense llum, de graons desiguals i en ziga-zaga.

La iaia no deia res però s'ho mirava tot amb ulls de garsa. Cada racó era ponderat per la seva visió experta, calculava les hores de feina que li portaria treure la pols sobrera, la justa, perquè allà de pols n'hi havia per donar, vendre i regalar. L'avi xerrava amb en Satur del bestiar, d'on anar a buscar l'aigua i de com es podia fer servir el corral com a comuna, que les gallines hi passaven després i ho deixaven tot net com una patena. La nena trista escoltava, gallines? netejant? bé ja ho veuria .

Al costat esquerra de la sala de dalt s'hi obria una porta de dues fulles, despintada, els rajols del terra també eren desiguals d'aquelles que si no hi pares esment t'esquerdes el nas contra la paret. Les parets eren blanques i el sostre estava dividit per unes vigues de fusta deixatada de la pintura negra que les havia vestit alguna vegada. Una finestra guerxa de dos batents s'obria al carrer de la façana gran de la casa, just a sobre del pedrís on hi posaria la sal per a rebre les cabres cada matí. Sí, l'avi li havia dit que hi posarien una pedra de sal damunt el pedrís gros i així veuria com alguna de les cabres de la Reme se li feien amigues.

- Anda, anda, llévate a esta a la fuente que falta nos harán un par de cubos grandes de agua!

La iaia començava a donar ordres i l'avi sense dir res, obeïa.

Va allargar la mà a la nena trista i junts van sortir de la casa deixant la iaia, ja sense el Satur, fent neteja. Obrir maletes, fer llits amb els llençols blancs que feien olor d'herba fresca, que li havia portat la tal Virginia, preparar la cuina per poder-hi menjar amb comoditat i escombrar i fregar sales quan arribessin les galledes plenes d'aigua que la nena trista i l'avi havien anat a cercar a la font.

Una aventura, per la nena trista, des que havia arribat a aquell loc tot li semblava estrany i fabulós alhora, tot era de veritat però molt de mentida com quan somniava i es despertava suant i cridant. Abans d'enfilar el carrer per anar a buscar la font va demanar per anar al lavabo. L'avi es va posar a riure , se li movia la panxa amunt i avall i l'ull guerxo no es veia perquè se li havia tancat del tot. De què reia?

- Ven, ven que te voy a enseñar donde está el la-va-bo en esta casucha.

Va obrir una porta que quedava amagada al darrera del que semblava el rebost de la cuina i es van trobar de morros a la mula, la Paca que se'ls mirava amb uns ulls rodons, marrons i tendres, les narius badades per identificar quina olor feien els nous convidats. A ella li agradava la Paca, aquella mula gran, de pell suau, olor penetrant i dents grogues com les tecles del piano vell. Aquells dies de vacances es farien amigues, n'estava ben segura perquè la Paca s'assemblava molt al seu cavall imaginari que l'acompanyava quan anava de casa de la mare a casa de la iaia, el cavall que només ella veia pderò existia. A la paca la veia tothom pero només amb ella es faria amiga. Allò era el corral.

Aquesta gent tenien el lavabo al corral? No, el corral era el lavabo i s'havia de buscar un raconet per a cadascú, posar-hi un xic de palla per no esquitxar-se i apa, calces avall i aigua bescanviada o ensiamada olorosa, calia cobrir-la després amb més palla  i marcar-ho amb una  pedra. Era de les coses que no sabria si explicar o no als caganers de casa quan tornés, als  seus amics del carrer segur que no els en diria res, quina vergonya! Però era molt divertit de fer-ho així, a més, al corral amb la Paca s'hi trobava acompanyada i segura, fosc amb la llum justa i sorollets dels polls i les gallines que entraven i sortien com els donava la gana i els gats també.

- Avi, no hi ha paper?
- Paper? ay no chica no, mira coges una piedra de éstas y te limpias, espera que llamo a la iaia que te enseñe... y luego ya pasaran las gallinas, pero tú siempre lejos de la Paca ¿eh? que si te da una coz, !no la cuentas¡

Ella ja sabia què era una comuna a una casa de pagès, els seus altres avis i els tiets de Bellcaire i la tieta a Sant Just en tenien. A fora a la galeria abans de baixar a l'hort, al costat del corral dels conills o al fons de les corts del matxo, allà feien servir papers de diari ben retallats i penjats en un filferro o posats en una pila al tauló de la comuna mateixa. Però aquí no en tenien de comuna, tampoc tenien aigua, ni aixetes. El que sí que hi havia era una bombeta penjada al bellmig de la sala, una altra a la cuina i a dalt a l'habitació on dormirien. No sabia si feien llum o només les hi havien penjat per fer veure que encara era una casa i s'hi podia viure, al vespre sabria com anava el tema.

Aquestes vacances prometien, s'havien convertit en una mena de Ginkama,com els concursos que feien a la classe del color vermell quan jugaven a canviar de color mentre sonava la música per aprendre els números, les formes, com en els jocs de classe, allà, ara, tot era nou.

- Pajarillo ¿vamos?
- Ja vinc avi, ja vinc.