L'hort de la Font de la Bonaïgua.

Agafada de la ma de l'avi sortia de casa la iaia. Sí, n'hi deien "casa de la iaia" era ben clar de qui es considerava la casa, qui era qui manava en aquella casa el primer pis sense ascensor d'una casa de planta baixa al bellmig d'un dels carrers amples del poble. La qui posava les normes, parava la taula, cosia mentre a la ràdio les veus de la novel·la ploraven, suplicaven , estimaven...tot en castellà, la iaia era qui ordenava la petita vida del dia a dia. Anar a casa la iaia a buscar l'avi i amb ell marxar cap els horts de laFont de la Bonaigua era una festa.

Abans de sortir de casa obrien la porta secreta de sota l'escala, el quarto fosc, una porta marró, estreta amb uns forats al capdamunt, feia una forta olor d'olors quan l'obrien. D'allà sortia ferum de resclosit, aroma de terra vella, d'oli gastat, de ferro rovellat, de goma de bicicleta, microfongs que creaven una pols verda, tots els organismes invisibles envaien sense manies les narius per uns minuts el temps d'agafar l'aixada, el cistell, un parell de sacs i eines petites dintre el cabàs dur, ah! i les gàbies. Les gàbies fetes a ma, de trossos de fusta i filferro, petites, d'un pam curt, per posar-hi algun pardal, alguna cadernera que amb sort cantava. Els pardals espantats, rodonets,boles suaus o els verdets de veus sonores acabaven lliures si els hi regalaven a la nena trista. A ella li feia mal el cor de veure aquelles bestioles engabiades, quan arribava a casa de la mare - si, també en deien "casa de la mare" de casa seva - els obria a poc a poc la porta des de la finestra de l'habitació del darrera, la de l'esquerra, a dalt i veia com després de dubtar un parell de segons, no pas més, un saltet a fora i a volar fins els pins de la pineda del bosquet de ca la Lolita. Bé, de Can Freixes.

A l'hort de la Bonaigua, la festa era servida. les regues eixutes semblava que els esperaven, sabien que quan arribava l'avi obria el pas de l'aigua i començaven a omplir-se, la terra canviava de color del gris marró assoleiat passava a un dens marró tirant a negre, a poc a poc les fulles dels pèsols, les tomateres,les pebroteres aixecaven el cap, saludaven. L'avi anava arrencant herbes, al temps de les patates obria la terra amb l'aixada i d'allà en sortien peces rodones,boturudes que la iaia faria fregides amb uns ous ferrats sublims. La nena trista badava, allà a l'hort de la font de la Bonaigua va aprendre a badar tot fixant-se en les bestioles petites que corrien per terra, comptant capgrossos dels safarejos, els que tenien cua i els que ja l'havien perduda, un esclaput - un gripau en deien a Sant Just - aquí una granota allà, i libèl·lules que la mare en deia espiadimonis, papallones blanques, erugues. Aquells grans safarejos amb aigua brillant i fosca, les pedres vestides de molsa molla sempre verda. Aquell hort endreçat, al costat dels horts dels amics de l'avi era fet de rengleres de canyes ben posades , cordills que ajudaven les tomateres a tirar amunt i aguantar el pes de les tomates - que deia la mare - o de "los tomates" que deia l'avi, un espectacle de colors : vert, vermell,carabassa,grocs,blancs,grisos,violeta de les albergínies o els pensaments que feien la competència a les males herbes. Un entapissat que feia de marc i barrera entre menta i trèbols, gustos frescos que esclataven a la boca sense cap vergonya, regalimaven quatre llavors de tomàquet i posaven una medalla a la samarreta o el vestit, mai era esbroncada per dur aquella mena de medalles, la nena trista.

L'avi xerrava poc però xerrava clar amb els seus veïns de l'hort i les veïnes. Rentàven els tomàquets, les patates, algun manat de bledes, els pebrots verds o vermells i amb papers de diari separaven el fons dels cistells per a posar-hi els pèsols aquí, les cebes allà o les carxofes. Peus bruts de fang, mans glaçades de massa estona a l'aigua, els ulls brillants de vert, de roig, de gent, del dring de l'aigua, del silenci dels peixos del safareig. Tornar a casa, cadernera a la gàbia. Tardes de l'hort. A l'hort de la font de la Bonaigua.