- Ven que te haré las trenzas prietas y podrás ponerte esas gomas de color rojo que compramos en Sigüenza
La iaia anava passant el raspall i xopant-la de colònia perque no s'escapés ni un bri de cabell d'enlloc, faria tanta olor que només de sortir a la porta a la plaça sabrien que hi anava.
S'havia passat la nit somniant en colors. Sí, ella tenia somnis de colors com si fos al cinema, el blanc i negre només era pels somnis de por, els que la feien despertar-se suada, cridant o espantada tremolant. Però normalment els somnis de la nena trista tenien els mateixos colors que tenen les albades quan vas en tren o els capvespres vistos des de la roca alta, els verts poderosos dels pins i no tenien flaira però poc els en faltava. Va somniar que la plaça era plena de gent, que havien vingut nens i nenes de Madrid per ballar, per córrer, per jugar a fet i amagar, que corrien per l'hort comunal sense que ningú els empaités, música a tot arreu, les cabres passejant i menjant entre la gent també no entenia perquè les havia fet sortir al somni, les cabres però hi eren i l'Araceli, la mariposa de los mil colores ballava amb en Juliàn i reia d'aquella manera escandalosa , franca, oberta que tenia ella de riure. Mentre anava recordant el somni, l'avi les va cridar.
- Bueno ¿qué? ¿Vais a venir o tengo que ir a por vosotras? ¿Qué estáis haciendo? Ya han tocado las campanas, la misa ya debe haber terminado y estará la sopeta puesta... ¿Vamos o qué?
La Sopeta. Una paraula nova. Li havien dit que ella no la podia tastar, era massa petita. Però, una cosa que es diu sopeta, de sopa, per què no la podia tastar???
- Catalana ¿te vienes al balcón del Saturnino? Venga que nos invitan
Era la Reme que la cridava fent-li senyals des de la porta gran de la casa més endreçada de la plaça, la del Saturnino, l'alcalde, cosí de la iaia . Ella va córrer deixant anar la mà de l'avi, cames ajudeu-me fins a trobar l'amiga i la resta de la colla, el Quique, la Mari Àngeles, el tros d'ase del Pedro i uns coneguts del Quique i la Mari Angeles que havien vingut per les festes des de Madrid, la Carmen i el Raúl. Tots plegats van entrar i el Satur els va deixar pujar a dalt. Allà des del balcó es veia la plaça com s'anava omplint de gent, les taules que havien anat posant amb els cossis plens de vi, uns homes hi abocaven sucre i uns núvols espessos de mosques - com les que habitaven a les parets de casa la higinia - voleiaven torrades per la flaire del vi amb sucre d'una taula a l'altra. Allò era la famosa Sopeta.
- ¿Vamos abajo, no? A la mesa del Hilario, ese seguro que nos deja beber...
El del comentari era en Pedro, no podia ser d'altra manera, sempre en duia una de cap i cap de bona. Reien i es picaven l'ullet. La nena trista mirava on era l'avi i la iaia, els va localitzar, estaven xerrant amb l'Araceli, tranquils i contents, ella va anar-se'n amb els seus amics. A la taula de l' Hilario - un bon home, parent del Pedro - les dones ja hi havien portat tot de llesques de pa que feien una muntanya al costat del cossi del vi amb sucre. Unes llesques grans, de pa de pagès, blanques i compactes amb una crosta torrada que feia una olor molt especial, obria la gana i mira que ella de gana, no en gastava gaire.
- Bueno ¿qué? ¿No le váis a invitar a la catalana a probar la sopeta?
- No puedo, mi yaya no me deja, dice que no puc tomar vi...
- ¿Cómo que no puedes? Venga mujer, aquí el que no toma Sopeta, no baña pan y se traga alguna mosca de propina, no es del pueblo , o sea que tú verás...
L'Hilario li deia això mort de riure però seriot com si fos de debó una condició severa : o ets del pueblo o ets forastera... ella era de Luzaga, totes les vacances al menys o sigui que, provaria la Sopeta. Total, si els altres nens en prenien, quin mal li podia fer a ella?
De cop, un gust entre dolç i agre se li va encastar al fons de la gola, era bona aquella llesca de pa de color morat, tenyida pel vi farreny de la Castella més seca, un vi de grau que amb el sucre semblava dolcenc, a poc a poc, llesca a llesca i riure a riure, la nena trista, en Quique, la Reme, en Pedro van anar-se posant vermells de galtes, ulls brillants i amb l'escalfor del sol de la tarda, inclement a mig agost, van començar també a tenir una mena de caprodo que mai - com a mínim ella - no havien sentit abans.
- La Virgen Santa, pero ¿que no te dije yo que de sopeta nada?
Era la veu de la iaia, la sentia prou bé però no aconseguia enfocar-la gaire, les mosques voleiaven mentre ella amb les mans mirava d'apartar-les sense caure.
- Iaia només n'he menjat una...
- Només n'has menjat una? Pues faltaría...y estas ronchas en la falda, mañana te vendrás a fregarlas al lavadero conmigo, sin rechistar.
- Pero deja a la niña en paz, mujer,¿ no ves que está con sus amigos?
- Lo que está es borracha, porque uno que yo conozco en lugar de comprarle una fanta, la ha soltado de la mano y se ha ido de palique, ¡menuda ayuda tengo!
- Será que tú no estabas con nosotros. ¡Anda lo que hay que oir! - l'avi li va picar l'ullet, mentre amb la ma li feia gest, de "ves-te'n que ja me n'ocupo jo" - , pero qué va a estar borracha, un poquillo mareada por el calor y el olor de tanto vino, pero ahora se va a dar unas cuantas carreras con la Reme y a esperar que baje el Maroto, a perseguirlo un rato.
Sense perdre el temps i amb un núvol entre morat i rosa que li rodava pel cap davant dels ulls, va anar-se'n amb la Reme i el Quique, tots tres de bracet , cap a l'hort, a menjar cigrons verts mentre esperaven que sonés la corneta de l'agutzil per tornar a la plaça, agafar lloc darrera la valla de fusta que havien muntat just al final del carrer més estret i costerut, per veure des de primera fila baixar el Maroto.
El Maroto - el boc del ramat de cabres - era enviat per fer riure i saltar als "mozos" que l'empaitaven mentre el pobre animal se les veia i desitjava per sortir d'aquella mar de gent cridanera, la penya anava molt cuita i segons com era violenta. A la nena trista aquella mena de jocs no li agradaven, la feien sentir com bruta, malament, neguitosa. Potser era el vi, potser la fortor del pobre boc que espantat com estava amb tanta cridòria, desprenia una suor més forta de l'habitual, aquella pudor ho envaïa tot, tothom feia pudor de boc al cap de mitja hora de correr-li al darrera. Després de provar d'embestir tots els que li barraven el pas per mil llocs, va aconseguir trobar un forat cap el camí de l'església i va fugir, muntanya amunt . La plaça va esclatar, vinga l'eufòria, vinga beure sopeta, cantar cançons que ella no coneixia mentre les cares dels homes i les dones que cada dia es trobava amb la iaia anant al rentador o a la fleca, es transformaven en màscares enriallades un punt patètiques. Les somniaria, però en blanc i negre. A ella li agradava el Maroto quan el veia baixar orgullós amb la testa alta i fitant a tothom, els matins a trenc d'alba a buscar el pedrís amb la sal, vigilant les cabres. Avui ja n'havia tingut prou, una tarda d'estiu i festa estranya
- Iaia ¿nos vamos?
- Mírala, ella que quería quedarse toda la tarde hasta la noche... ¿qué, ya te has cansado?
- Pajarillo, vamos a casa, venga, preparamos la cena con la iaia, unas buenas lonchas de lomo adobado un par de huevos fritos y patatas fritas de esas que no te gustan nada y regresamos pal baile ¿como lo vés?
Van tornar a casa, passant pel carrer ample. Va ajudar a xucar unes llesques amb tomàquet mentre l'avi pelava les patates i la iaia encenia l'econòmica per fregir-les i ferrar els ous. Sopar de festa major. Reposaren forces , es canviaren de vestits, es rentà un xic la cara , espardenyes netes i cap a la plaça falta gent.
Ja tot era fosc, al carrer només la lluna il·luminava el camí gran, les pedres segons com brillaven i al fons se sentia una mena de música com d'una orquestra. Els fanalets fets de papers de diari repintats per la "mariposa de los mil colores" i unes seves amigues, lluien, eren encesos, feia molt bonic. La plaça que a la tarda era un niu de pols, mosques, gent, crits i disbauxa ara semblava un llac de color taronja, groc, vermell al capdavall. La gent, mudada, semblaven ombres retallades de paper.
Ball de festa major. La voldrien treure a ballar fent moltes rodones sense ensopegar ni un cop?. En Quique baixava per la cuesta tot sol, fitant-la. La Reme i la Mari Àngeles ballaven juntes . La iaia i l'avi s'havien assegut al pedrís davant la porta de la casa del Satur . L'orquestra de l'empastre tocaven com sabien cançons que reconeixia perquè a casa, al tocadiscos les posaven sovint. Eren passodobles, n'hi deien així, amb el pare havia après a ballar. La mare i ell feien molta patxoca quan giraven, somreien abraçats, giravoltant, la mare sempre cantava : Julio, Romero, de Torres, pintó a la mujer moreeeeenaaaaaa
- ¿Bailas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada