Viatge a l'Alcàrria,sí,sí, l'Alcàrria. Part III

Aquell home llargarut, de nas ganxut vestit amb una camisa de color de gos com fuig i uns pantalons grisos, o potser negres destenyits, era en Satur. Així n'hi deia la iaia, era un cosí llunyà o un cosí d'un cosí que es deia Valentín que sembla que era el parent que els deixava la casa on s'allotjarien totes les vacances. Començava la tirallonga de parents, cosins, cosines, tios, ties i altra parentela.

Doncs bé, en Satur, els havia anat a recollir a la parada del Cobeta. Un cop fetes les abraçades reglamentàries i l'encaixada de mans amb l'avi, va fer-li un pessic al nas a la nena trista que se'l mirava amb aquells ulls de mussol curiós que tant temia la iaia. Però a diferència d'altres cops, la nena trista que només ho semblava, no va dir res. Potser encara estava mig adormida, potser aquella alçada d'home la tenia sorpresa o potser volia saber on els duria abans de preguntar-li com era que tenia aquelles mans tan grans i aspres. En Saturnino, en Satur per la família, va posar-se al costat de la iaia agafant-la de bracet, mentre li explicava coses que la nena trista no entenia, parlaven de gent, de cases, de camps que aniria descobrint els dies de vacances. Ella anava feliç agafada de la mà de l'avi que traginava una de les maletes amb l'altra.

Després de caminar una bona estona pel camí de terra paral·lel al riuet de mà dreta, -Tajuña es deia el riu -, van passar per sota d'unes grans pedres. Eren com el pont trencat d'un país de gegants, feien ombra a tot el camí, de fet eren com un barret a la corva més ampla del riu, grans, amenaçants , poderoses, semblava que allargaven el coll, com les oques, per arribar a tocar les roques que feien de solarium als banyistes de la riba del Tajuña.

Passat el pont de pedres naturals, una corba i les primeres parets del que devien ser les cases del poble, de fet eren les parets fetes de pedra seca, negra i grisa amuntegades en un ordre antic i segur de les porqueres de la casa d'un altre parent de la iaia. A poc a poc va anar entenent que en aquell poble tots eren parents, tots es deien "primos" que vol dir cosins, o deien la tia tal, el tio qual , n'hi havia que eren morts, d'altres ja no eren al pueblo se n'havien anat a Madrid - on havia nascut la iaia - i uns quants seguien allà veient passar el temps al ritme de les fulles dels pollancres vora el riu. Tots els volien veure. Tindrien feina, si havien d'anar a visitar tanta gent com va anomenar en Satur de la parada del Cobeta a la casa que els deixà el Valentín.

Ja tindrien prou dies per veure'ls a tots i fer vacances? La nena trista rumiava cap endins mentre es mirava els peus que aixecaven polseguera i pedretes. L'aire d'aquell lloc li va fer venir ganes d'apretar a córrer cridant i rient, d'estirar l'avi i no parar fins que el cor els en digués prou...

Arribaren a una font de pedra emvoltada per una mena de piscineta on queia l'aigua,allà en deien al abrevadero , hi havia dues mules que bevien amb molta set, a la vora hi havia un primo d'aquells del Satur i la iaia, que es va posar molt content de veure'ls. Tant que va agafar enlaire la nena trista que no estava trista però ho semblava i de poc que la fa cridar, la va aixecar de terra i se la va posar a l'alçada dels ulls, va somriure deixant veure unes dents trencades i grogues però els ullets divertits van tranquil·litzar de seguida la nena que va respondre amb un:

- Hola ! ¿tu qui ets? , 
- Mírala que rica, me habla en catalán. Niña que aquí no te entendemos¿hablas cristiano?es la hija del Mariano, ¿no? 
- No seas animal Claudio, la niña te entiende y habla perfectamente - va contestar la iaia una mica mosca -,¡Anda dile algo al primo Claudio!
- Sí, mi padre es el Marianu y la mare es llama Emília ¿los conoses?
- Anda, sí que habla, sí.

Esclafiren a riure amb l'avi i la iaia tot deixant la nena a terra, palplantada davant les mules, amb més preguntes a la punta de la llengua que van haver d'esperar-se.

Aquell poble feia olor de terra seca, de pols, d'aigua neta sense molsa i de cabres, de porcs, de mules i al fons, quan s'anaven apropant de la casa que seria casasevatoteslesvacances, el nas de la nena trista va omplir-se d'una sentor dolça i coneguda.

Un punt d'anís, una mica d'ou,  molt de sucre, farina blanca, l'aire estava perfumat d'olor de magdalenes. Sí de les magdalenes que la iaia feia a casa a l'hivern, per berenar els dies de festa, aquelles magdalenes petitones de nas rodó i daurat. Ella s'hi fixava com les feia: posava ous a un bol gran, farina, sucre, llet, ho barrejava com qui bat els ous per fer una gran truita hi afegia una polseta blanca i a poc a poc quan tot era batut obria l'ampolla d'anís, una aigua densa amb oloreta ensucrada i picant, hi afegia un raig a la pasta, ho barrejava de nou i anava omplint uns motllos de paper blanc, arrissat com una diadema de diumenge de Rams,  com els baixos del cobrellit de festa dels pares, tot onduladet, cada onda igual a la següent fins tancar el cercle perfecte. Totes plenes damunt una gran plàtera, la introduïa al forn blanc, que era un calaix fosc sota els fogons de la cuina. Passada una estona, dues partides de cartes a la brisca o una partida de dòmino, la iaia guanyés o perdés s'aixecava de la taula del menjador i anava a la cuina, obria el forn i en treia aquelles precioses pastes oloroses. Ara ho entenia tot, la iaia havia après a fer magdalenes aquí i volia que li'n fessin per ella, era per això que havien vingut al seu poble potser li ensenyaria fer-ne i tot.

Mentre somniava magdalenes petitones, daurades,suaus, acabades de sortir del forn, uns altres personatges van aparéixer a l'escenari. Un ramat de cabres de tots colors, negres amb taques blanques, marrons, blanques, grises de pèl curt, banyes dretes i un cabró, - el marote - gros i pudent amb barba blanca i ulls rodons color de mel. N'hi havia de totes mides, petites, mitjanes cabrits de pocs dies seguint la de les mamelles més grosses i nens i nenes que corrien cap a la plaça arreplegant-ne una aquí, dues allà, rient i cridant-les pel nom. Això l'espantava i l'excitava a parts iguales, volia fer com ells, podria saber-ne el nom? la deixarien anar a caçar cabres? com se'n deia d'això? On les portaven? Què en feien? ningú d'aquells grans li deien res de res, a la llista de preguntes per respondre ara acabaven d'entrar-hi les cabres i el seu viure entre el camp i el poble. Les cabres van començar a passar, com si sabessin exactament on havien d'anar, sense mirar-se'ls, directes als pedrissos de les cases per on ells anaven passant que estaven coberts per una mena de sorra blanca...mirada d'aprop aquella pols no era sorra, era sal i a les cabres les tornava boges. La Reme uns dies més tard li va explicar que els hi donaven sal perquè així bevien més aigua i feien més bona llet.

Esquivant cabres van arribar per un carrer estret a un de més ample que seria el seu, allà al davant, austera, molt castellana, de planta quadrada, amb les finestres tancades, esperant-los, va aparéixer la casa de vacances. Era una casa feta amb pedres molt grans, grises una mica tristes, com ella, tallades a cop de mall perquè eren enormes. La porta era d'una fusta vella, havia perdut el color de fusta, ara era grisota, estava partida en dos, la clau era de ferro, molt grossa, no li cabria a la butxaca ni a l'avi, ni a la iaia, com s'ho farien? Sense parar de parlar, en Satur va obrir la porta, van entrar però no es veia res, no hi havia llum?

- Luisa, aquí te trajo ayer la Virginia unos candiles de aceite para que puedas tener luz arriba, tienes mecha en la mesa. Para la cocina y la entrada  te dejó  unas cuantas velas y cerillas. En la cocina con la lumbre prendida te apañas, aunque con el calor de este verano igual poco la prendres. Un ratito en la noche para calentar la leche para la niña, con la económica te arreglas.

Hauria d'aprendre un munt de paraules, perquè no entenia pas de què parlava aquell cosí llunyà o cosí del cosí que els deixava la casa, vaja, aquell parent. Si tots els del poble eren com ell, tindria feina. Ara, la iaia no calia que encengués l'econòmica - que no sabia pas què era - perquè la llet calenta a ella li feia venir arcades, ecs quin fàstic aquella olor densa, dolçota que embafava. De llet calenta, res de res.

Travessaren la sala encaminant-se a unes escales al fons de la mateixa quan tot d'una es va sentir un cop sec a la paret de la cuina, tot va trontollar, de la lumbre - la llar de foc - va caure un tou de sutge creant un nuvolet de pols i una ganyota de mala gaita a la cara de la iaia, aquell sutge devia fer un segle que hi era. En Satur va cridar, mirant-se primer l'avi i tot seguit la paret:

- Esta es la Paca. Paaaaca! si voy verás como te arreglo!!!

La Paca? qui era la Paca?