El que li preguntava fent broma i mig enriolat era en Quique, mentre extenia una tovallola blava i vermella amb una ratlla blanca que la partia per la meitat en vertical, damunt la gran roca plana que tocava al camí gran. se la mirava de reüll, esperant que saltés com feia sempre, no el va decepcionar:
- Sí que en sé de nedar, vaig a fer cursets a la piscina i nedo a la platja també
- ¿Como dices? ¿Donde dices que vas a nadar?
- ¿Iaia, como se dice platja?
- Playa. Enrique mira que no entender platja ...estáis de mucha guasa
Mira tu, la iaia defensant el català, ella que no el parlava mai però l'entenia bé. Com s'ho feien per parlar-se en dues llengues i sense camviar entendre's sempre? Era màgic i era fàcil, era cosa de provar-ho i no pensar-hi.
En Quique va fer-li senyal d'anar cap a l'aigua, la Reme feia estona que estava en remull, el Pedro es passejava per la vora des de dintre l'aigua revisant totes les arrels dels pollancres, buscant caus de crancs, hi tenia una mena de manía en trobar crancs. No s'havia parlat més d'anar a pescar, ni li havien ensenyat els que havien tret del riu aquella negra nit, ella seguia encuriosida per veure com eren els crancs i on s'amagaven i per què no, per agafar-ne .
- Guau que fría!
- Esto no es la playa ¿verdad?
Reien i es van començar a mullar, a cridar xipollejant mentre sentien que els peus se'ls enfonsaven en el terra del riu. Hi havia ben bé un pam de llot, fins el turmell quedaven coberts els peus. Duien les xancletes posades doncs dintre el llot hi havia pedres i tronquets. La nena trista estava feliç allà en aquell riu, aquella aigua que no parava mai, passava i passava com si fos sempre nova, clara un cop deixaren de xipollejar per jugar. Ara sí, quan en sortien els quedava com una capa fina damunt de la pell, els peus anaven agafant un to marronet que a casa si la iaia se'n recordava es rentava a fons i sino s'hi quedava fent gruix, tots els nens en tenien de crosta d'aquella, era normal.
- ¿Quieres que te enseñe un nido de cangrejos? ¿O sigues enfadada por...
No el va deixar acabar, d'una empenta a traició el va fer caure sencer a l'aigua i quan va treure el cap a punt de tornar-s'hi, ella rient va dir
- Sí, quiero pero no me cuentes más lo bestias que fuísteis, pobre perrillo, no os lo perdonaré nunca
- A mí ¿tampoco?
- A tí el que menos... venga enséñame a pescar cangrejos con las manos
Caminant per la riba, sense parlar, van arribar a un forat sota un pollancre que clavava les arrels fondes a la llera, amb un senyal del dit damunt els llavis va entendre que havia de callar de no fer soroll i quedar-se quieta. En Quique va enfonsar la mà dintre el forat negre i en un gest ràpid va treure-la i entre els dits hi portava penjant un animalet de la mida d'un escamarlà, de color marró verdós, un cap gran i unes pinces potents que tenallaven l'aire amb ràbia, el cos s'enroscava i es desenroscava movent una mena de potetes minúscules. Li va acostar a la cara i ella va fer un bot enrera caient de cul a l'aigua. Xof! de nou riure's i el cranc alliberat.
- Enséñame a pillarlos!
- Mira tienes que estar atenta por donde veas burbujas que salen, ¿lo ves? Mete la mano sin miedo y píllalo por la cabeza, ahí, justo donde empieza el tronco así no te podrá pinzar
- ¡Ya lo tengo!
De l'alegria que sentia de tenir un cranc agafat just pel que semblava la cintura, de poc que no es trabuca de nou. Va sortir corrent de l'aigua cap a la iaia amb la bestiola extremint-se entre els seus dits
- Iaia , iaia mira qué he cogido!!
- ¡Anda con esta, pues ahora sí que te tendran que dejar de llamar catalana, estás hecha toda una luzagueña! ¡Venga ponlo en el cubo y vés a por más, el avi estará contento si se los cocino para cenar!
Aiiix...quina mania en menjar-se totes les bèsties que corren, salten o neden, no entenia que no entenguessin que a ella el que li agradava era poder-se'ls mirar. Entendre com ho feien per caminar en el llot, veure aquelles antenes finetes que tenien i com menjàven ajudant-se amb les pinces, agafant mosques i algun espiadimonis que passava massa arran d'aigua. En van pescar un cubell d'aquells de plàstic de colors llampants, dels de platja, ben ple, van omplir-lo d'aigua i els crancs hi nedaven com si hi haguéssin viscut sempre, pobrets. Poc que sabien pas què els esperava!
Mirar, observar, badar, entendre i sentir papallones a la panxa com quan el Quique li deia pel nom i no se ne'n fotia amb el "catalana". Papallones i alguna anguila sentia que se li passejava per la panxa quan es quedava embadallida mirant animals de totes les mides i colors fent la seva. La fascinaven, no sabia per què, ni volia saber-ho, només volia sentir-ho.
Els grans només pensaven en menjar-se'ls. No seria com ells quan li toqués ser gran, allà mateix damunt aquella roca plana, negra, mullada i mentre s'assecava al costat de la iaia i el Quique, es va jurar seguir badant davant de tota bèstia vivent, fos cranc o fos vedella.
Una de crancs de riu
ResponElimina