Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part IX

Faria sol, molt de sol. Abans que la iaia sortís del llit la nenatrista ja era desperta per la llum que entrava per la finestra sense porticons ni cortinetes. Veia com el blau del cel passava de blau fosc a blauet com de les parets de casa els altres avis.

- Venga pajarillo que hay que lavarse la cara y treure's les lleganyes,  que hoy nos vamos a pasear tú y yo por la montaña.

D'un boet era fora del llit, llençols blancs arrufats entre els barrots de ferrro del capçal, coixí per terra i d'una correguda al repartidor davant l'habitació de la civada. Allà, hi havia una palangana damunt una tauleta de fusta amb marbre vermell, a terra un gerro gran que no podia aixecar sola, era de pedra blanca. L'avi va posar aigua a la palangana i es va esperar a veure com ella es rentava la cara sense oblidar-se del darrera de les orelles. Un cop ben neta es va aixugar amb la tovallola blanca que la iaia sempre deixava plegada a la cadira de fusta corcada al costat del moble i a vestir-se toca. Damunt del llit es va trobar ben posada la roba que tocava aquell dia, samarreta vermella, unes calces roses de cotó i uns pantalonets curts com aquells de fer gimnàs a l'escola, ja podia fer sol que ella no passaria pas calor.

Pel forat de l'escala pujava l'olor de la llet calenta i del cafè de mitjó, no era cafè, era malta però l'olor que feia a ella li agradava molt, semblava  blat torrat amb xocolata, quan veia beure la iaia aquell cafè amb llet mentre ella es bevia el got de llet amb Cola-Cao sempre pensava : de gran jo em faré malta amb el colador de roba com aquest que té la iaia. Una bona llesca de pa torrat amb tomàquet, un polsinet de sal i oli i un tall de "chorizo" boníssim que els havien donat els del Molino, l'Antonio, quan van anar-lo a veure feia uns dies.

Pentinar-se ja era una altra cosa, havent esmorzat la iaia es passaria una bona estona passant pinta i raspall per la cabellera, trenant a banda i banda el cabell color cendra que deien que tenia i acabaria xopant-la de colònia d'aquella que feia olor d'herbes fresques. Aquest exercici el feien assegudes a una punta del pedrís , que a aquella hora era a l'ombra ,mentre a  l'altra punta la cabra de la Reme, la blanquita s'atipava de llepar la pedra de sal que li havien tret per tenir-la contenta. Com li agradaven aquelles cabres que baixaven soles cada matí des de la muntanya fins el poble i se sabien les cases i els corrals. Amb l'avi anirien a veure els corriols per on es passejaven.

- ¿Ya estás lista?
- ¡Qué prisa le metes ahora a la niña, si todavía no son ni las diez!
- Por eso, cuanto más tardemos más calor va a hcer. Vendremos a comer sobre la una ¿va bien?
- Anda, anda, ya podeis iros, llevate la bota con agua y la navaja. Y tyú no te vayas a perder ¿eh? no dejes a l'avi de la mano que ya te veo detrás de las lagartijas, menuda eres y dicen que eres tranquilita y quieta...
- Pajarillo, nos vamos.

Caminaren travessant pel corriol, sortiren a la plaça, al frontón hi havia dos nens que mai no havia vist jugant amb una pilota de tenis, les cases eren encara tancades només l'Anacleto era a la botiguetacafècentral de compres, al davant hi havia el cotxe que els duia carn, pa fresc des de Cortes, espelmes enrotllades i mel en pots de fang.

Van passar de llarg enfilant cap a la font, el perrillo no hi era, feia dos dies que no el veia enlloc, potser se n'havia anat amb algú i s'estava tranquil vigilant un corral, va pensar.

Enfilaren el camí de sortida del poble, el riu baixava tranquil, el sol feia lluïr l'aigua entre pollancre i pollancre com si fos un mirallet verd de tant en tant, van arribar a la carretera, el Molino era allà, el pont que creuava el riu i havies de passar per entrar-hi, els dos mastins que corrien i lladraven perquè els havien vist.

No van anar cap El molino, l'avi la va fer anar cap a la dreta endins cap el "pinar" un bosc que feia olor de resina, els narius s'obrien quan entraves en aquell bosc de terra sorrenca i pedres grises planes, l'aire amb el sol escalfant els arbres estava saturat d'aquell perfum. Els pins estaven sanats, tenien tots uns ferida gran a l'escorça i a una alçada on un home com l'avi hi arribava bé, portaven una mena de caçoleta de fang, com un test petit, la resina de l'arbre anava omplint aquell test i quan era ple uns homes que s'estaven pel bosc venien amb un camió i anaven buidan els testos a unes jerres de zenc molt grosses, un cop plenes , carregades al camió i cap a Guadalajara falta gent.

- Fíjate bien por donde pones los pies que las culebras con el sol salen a pasear...

L'avi reia, però la nenatrista no gaire,. No li feia cap gràcia trobar-se una serp, ni gran, ni petita. Les sargantanes sí que li agradaven, eren llestes, ràpides, amb colors torrats o verts. El pare li explicava que quan era jove i vivia a la casa que ara tenien els aperos la Higinia i el seu home, ell menjava llangardaixos que caçaven amb una barra de ferro, no que els estomaquessin, no, els hi posaven davant el morro i el llangardaix s'hi enganxava i no el deixava anar ni boig!

- Mira, allí, en esa roca, has visto al lagarto verde? Ese lo hubiera tenido tu padre, se lo comía en dos bocados

I vinga riure! Van caminar roques amunt i quan ja semblava que les cames feien figa, l'avi la va convidar a seure damunt una roca gris fosc, neta, sense ni un bri d'herba en cap escletxa i de la butxaca es va treure un mocador ple de rosquillas sin agujero. Festa grossa, un ressopó de l'esmorzar. Xarrupada d'aigua de la bota i queixalada ala rosquilla.

Quines vacances! Mai no podria explicar-los com de feliç se sentia amb l'avi al costat enmig d'aquells arbres antics que havien vist córrer la iaia i els besavis .

Havent descansat i pres força decidiren tornar cap el poble. La Virginia els va saludar amb la ma enlaire quan van passar per davant del pont, el camió que anava a recollir la farina i a repartir-la a tot de pobles, inclós Sant Just , a l'altra punta del mapa, Li agradava repetir el nom d'aquell loc, de la farinera : Molino harinero "La Prusiana" harinas de trigo duro . Amb aquella farina les rosquillas sin agujero i les madalenas tenien un sabor que mai més ha retrobat la nena trista.

Al riu ja esperava la iaia, cistell amb tovalloles, vestit de bany i xancletes per no relliscar i no embrutar-se tant els peus amb el llot. Fora roba a l'aigua falta gent!

- Reme, Quique, Mari Àngeles ¿cuando vamos a pescar cangrejos?

El Quique que fa cara de circumstàncies es mira la resta i li respòn amb un somriure murri,

- Cuando tengamos el cebo al punto, está oreándose . Igual pasado mañana nos venimos de noche, pero tú no podrás venir, eres pequeña y no te dejaran

Qui es creia que era aquell, es va emprenyar

- ¿Per què no puc venir jo?
- Porque vamos de noche con candiles y linternas. ¿Tienes linterna tu?
- Aviiiii ¿tenemos linterna?

L'Avi va fer que sí amb el cap, la nenatrista es va girar tota contenta i ufanosa per tancar-li la boca amb un llengot a aquell nen gran, i mira, de propina una botifarra per cregut i perdonavides. Ella podia fer tot el que feien ells, no era pas de fora, ni estrangera per més hija del catalán que li diguessin. Luzaga era casa seva, de vacances sí, però ja era casa seva.

Tenia llanterna, tenia xancletes,tenia cistell de vímet, no tenia por i aniria de nit a pescar crancs amb tota la colla. Sola o amb l'avi que  s'hi apuntaria segur  i així la iaia no diria que no, ella podria quedar-se a veure lapel·lícula a casa el Saturnino.

Quina emoció!
 Quan trigaria en arribar pasado mañana?