S'havien llevat molt d'hora, la iaia volia anar a Sigüenza i per fer-ho calia agafar el Cobeta.
El Cobeta era aquella mena d'autobús atrotinat que sempre anava carregat de gent amb maletes, alguna gàbia amb gallines entre sacs de blat o de pinyes al sostre, tot ben lligat amb cordes elàstiques d'aquelles que s'enganxen amb un ganxo a les barres laterals. A dintre el Cobeta els seients eren durs i una mica estrets per això l'avi seia sol i la iaia i la nenatrista al rengle del costat.
- Venga acábate la leche y lávate los dientes que nos vamos, que hay que llegar al cruce antes que el Cobeta, o nos dejará plantados.
La iaia donava ordres mentre l'avi s'acabava d'afaitar. Li encantava veure com l'avi s'afaitava, es posava una mena de sabó que tenia en una barra, el fregava per la cara que li quedava blanca de pallasso seriós i aleshores amb una maquineta desmuntable se l'anava passant de dalt a vall, quan arribava al bigoti feia una mena de ganyota amb el llavi de dalt que s'estirava per sobre de les dents, passava molt a poc a poc la maquineta deixant net i sense ni un pel el clotet de sota el nas. Feia un sorollet un rac-rac-rac suau com de pessigolles seques. S'ho mirava mentre feia anar el raspall per les dents, un glop del got d'aigua, llençar-lo a la pica fixa del moble i l'avi tot seguit hi va abocar l'aigua amb sabó de la seva afaitada, d'allà al cubell i la ioaia ja bufava a peu d'escala.
- Venga pajarillo, andando que la iaia se está poniendo nerviosa
- Ja baixem iaia!
Ai! la sal per la Blanquita, entra d'una revolada quan la iaia ja tancava el porticó de baix, agafa el pedrot i el deixa al pedrís, la Reme ja la tornaria al corral. I cap a la carretera falta gent! Li agradava fer aquella caminada, i als matins eren fresquets fins que el sol no treia el nas de debó, de debó, l'aire baixava de la muntanya amb olor de te de roca i romaní. Caminaven depressa, una mà a l'avi l'altra a la iaia. La iaia duia un cistell de vimet i roba, amb el moneder, un jersei per ella i un per la nena, les ulleres de l'avi en un estoig i caramels de mel entre els mocadors. Mai se n'oblidava de posar caramels a la bossa. L'avi no duia res, només a ella agafada de la ma i un branquilló de romaní a les dents. Passaren per davant de la casa de la mariposa de los mil colores, enfilaren pel camí de Cortes cap a la carretera que anava d'Alcolea a Padilla i més enllà. A Alcolea haurien de canviar d'autobús per baixar fins a Sigüenza. Per fi coneixeria aquella ciutat on només sabia que s'hi aturava el tren de Barcelona a Madrid, d'hora, d'hora als matins.
Arribaren al pont del Molino , temps de deixar un moment la bossa de la iaia a terra i El Cobeta es va perfilar sortint de la corba de la carretera de la banda de Padilla. Era blau cel, anava depressa i semblava buit, cap gàbia al sostre, un parell de sacs. L'avi va aixecar la mà i el conductor va aturar l'autobús, van fer pujar la nena primer, l'avi tot seguit i la iaia es va quedar un momentet amb el conductor pagant els tres bitllets. Començava la ruta, corbes i més corbes per una carretera que tenia forma de serp , entre pins i més pins. Si s'hi fixava bé podia comptar quants testos de resina hi havia a cada tram, n'hi havia amb un senyal vermell, algun de trencat per terra.
- Vamos que tenemos que coger el otro autobús y sale de la plaza del ayuntamiento.
La iaia ho sabia tot, l'avi seguia i la nena badava. Havien aturat just al davant d'una gran roca a tocar de la carretera, aquella roca tenia una porta, de casa, una porta de fusta pintada de verd i fixant-s'hi més també hi havia una finestra.
- Sí, es una casa, ¿a que parece de mentirijilla? Pues no, es de verdad, se la ha construido un hombre a pico y pala para toda la familia. Otro día venimos para verlos que te la enseñe por dentro ¿quieres?
- I tant!
Era un món de sorpreses això de fer vacances amb els avis, sabien llocs que ningú es podia imaginar, aquella roca era com devien ser les cases de les bruixes dels contes que li explicaven a la nit, era exactament com ella s'imaginava la casa d'un ogre o un gegant gran . Hi tornarien i només ella hi hauria estat.
- Venga que perdemos el autobús!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada