- No quiero ir por ahí
- Pero ¿por qué? si es más corto el camino, venga, pasa que el Satur nos espera, desde ayer que estás muy rara ¿qué te pasa?
- Res, no em passa res, però aquest carreró no m'agrada i no hi vull passar
- Pero vamos a ver, ¿qué tiene esa pared?¿ Un fantasma?
Es va desenganxar de la mà de la iaia i va apretar correr fins arribar al carrer de sota, el carrer frontera amb l'hort comunal i les cases que feien de paret al corral de les cabres del pare de la Reme. Plorava, plorava desconsoladament i les llàgrimes anaven cara avall més depressa que els seus peus que li tocaven el cul. El carrerot estret que anava directe de la plaça a casa, ja no seria mai més el mateix després d'allò. Quan van arribar a casa el Satur les llàgrimes ja s'havien assecat, la dona del cosí de la iaia li va regalar una rosquilla sin agujero i les va convidar a passar al menjador, allà tenien llum i tele. Amb la iaia hi anaven cada diumenge a veure la pel·lícula. Ella no estava pas per pel·lícules però no ho podia explicar.
No podria perdonar mai dels mais al Pedro, ja podien anar dient els capellans o els curas, ella no li pensava perdonar. Mai.
-Bueno, renacuaja, ¿te vas a venir a por los cangrejos o ya has perdido la linterna?
El que parlava així era el Quique, el més gran de la colla del pueblo, mirant-se-la somrient esperant veure com saltava pel comentari.
- Pues claro que vengo. ¿A qué hora quedamos? ¿Puede venir el avi hasta el río?
Tots van posar-se a riure, ella sentia que el cor li anava a sortir per la boca d'un moment a un altre si li deien que no hi podia anar l'avi, li feia una ràbia immensa que la tractessin de petita, a la Mari Angeles li passava dos dits, era més alta que la Reme que tenia un any més i el rabassut del Pedro no li passava de l'espatlla. I ells ho sabien i la feien rabiar.
- ¿Quién?
- Mi abuelo
- Claro que puede venir tu abuelo y que se traiga un cubo grande porque con los cebos de carne que les hemos preparado estaran las trampas a rebosar...
Va dir en Pedro picant-li l'ullet al Quique que havia fet una cara com de "calla, burro!" desviant la mirada de seguida cap a la nenatrista que l'havia vist. Sí, l'havia vist i estava a punt d'obrir la boca per fer alguna pregunta d'aquelles directes que no el deixaven escapar de contestar-la.
- ¿Les ponéis carne en las trampas? ¿Donde la compráis? ¿Carne de qué?
- De perro, de qué va a ser, no le vamos a dar lechal, mírala ésta, los de ciudad no sabéis nada de nada ¿eh?...
De cop i volta totes les peces li van quadrar. Aquella taca vermella del dimecres que avui havia vist de color negre, feia tres dies que era a la paret del darrera del corral de les cabres del pare de la Reme, aquella taca... era de sang. Va fitar la Reme que es mirava els dits dels peus, les mans darrera l'esquena, molt nerviosa. La Mari Angeles havia començat a somicar i el Quique no sabia on mirar, era el més gran, el més guapo, el més simpàtic i al costat d'aquel tres pams del Pedro ara s'havia convertit en una ombra. Amb un fil de veu
- ¿De qué perro hablas, Pedro? ¿Quique tú también?
- Del perrillo de la fuente que no era de nadie, mujer, pues eso les pasa a los perros de nadie que nos dan cangrejos, solo hay que darles un golpe contra una pared, luego mi padre los arregla a trozos pequeños, los dejamos orear un par de día y a las trampas pal río...
Si la punxen, no li treuen sang. Aquell imbècil, rabassut, sense cervell, malparit,desgraciat es pensava que feia gràcia. Aquell animal havia mort el pobre perrilo de la fuente, que era el seu amic, que la venia a buscar als matins i saltava per la plaça content quan la veia aparéixer amb l'avi camí de la font a buscar aigua. Va quedar petrificada. No podia dir res, ni fer res. Llàgrimes cara avall amb el cos desmanegat, sense força, amb una tristesa grisa que la inundava de l'ungla del dit gros del peu al darrer cabell del serrell com si fos una gelatina espessa, va girar-los l'esquena i a poc a poc, els peus arrossegant-se, va tornar a casa. Va passar pel carrer de sota, es va jurar no passar mai més pel carreró maleït.
L'avi seia al pedrís amb la navalla i un tros d'escorça de pi, com cada tarda.
- Pajarillo ¿qué te pasa, no te encuentras bien?
Va negar amb el cap cot.
- M'abraces, avi
No van dir-se res. L'avi va asseure-se-la damunt les seves cames, va deixar que arrepengés el cap a la seva espatlla dreta i amb l'altra mà li va treure el serrell dels ulls, va veure que plorava sense fer soroll, sense tirar els mocs amunt, sense dir res, va respectar-li el dolor. No sabia què li havia passat, si volia ja en parlaria. Allà es van estar fins que la iaia va cridar a sopar. Ulls vermells, cara seriota i poca gana, va seure a taula, va menjar-s'ho tot i d'esma va pujar a l'habitació a abraçar-se al coixí.
Abans que arribessin els avis però, va mirar el cel negre,un estel fugisser va travessar l'ossa major, el cor li va fer un salt, sabia qui era aquell estel. Va ajuntar les mans com li havia ensenyat la mare i va resar allò de : Àngel de la guarda, dolça companyia no em desempareu ni de nit, ni de dia, si vós em deixéssiu jo me moriria. I hi va afegir On eres el dimecres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada