L'avi anava amb dues galledes d'aquelles de metall, grises una mica abonyegades que ens havien deixat a la casa, també hi van portar un cossi gran d'aquells de fer bugada. La nena trista hi cabia sencera a dintre, la iaia ja li va dir que allà tocaria banyar-se els dissabtes, escalfarien l'aigua a l'econòmica - la cuina de ferro colat que s'engegava amb carbonet i pinyes - i farien servir un sabó Lagarto, aquella pastilla gran de color groc que feia olor de net sempre que la feien servir per treure taques al safareig de casa. Es veu que aqui el fan servir per a tot, per a la roba i per a fer nets els nens.
L'aigua d'aquella font estava congelada i mira que feia calor! Van omplir a poc a poc les dues galledes i el càntir que li tocava portar a ella. L'avi en deia botijo, era un càntir blanc amb un broc gros i un de petit rodonet com el mugró de les ovelles al corral de Palafrugell quan feien mamar els xais que estiraven per treuren tota la llet possible, ells en treurien tota l'aigua fresca.
Badant entre el gos, les ovelles i l'avi es va mullar els peus, anava amb sandàlies, eren noves, les hi havien comprat per aquelles vacances especials. L'avi va fer cara de "ai la iaia si ho veu!", però no va dir res, es va treure un mocadorot gros de color blau fosc que duia a la butxaca dels pantalons i va eixugar-li els peus. Van riure sense dir res més. Carregaren l'aigua, de les galledes alguna gota anava a petar a terra , es deixava un restre de la font a la casa nova, així el gos petener que feia estona que els seguia no es perdria.
Era petit, no bordava, es va anar acostant a la font a poc a poc a veure si li deien res. La nena trista quan el va veure, va deixar anar el càntir de cop, sort que era a tocar de terra perquè sino s'hagués trencat i llavors si que la iaia hagués posa't el crit al cel i a l'avi de cara a la paret, per no saber controlar aquella nena. Ja la sentia només imaginant-se-la, sense haver trencat res.
Es va acostar a poc a poc i el gos, blanc de potes i amb el mussell afuat com el d'una guineu es va deixar acaronar el caparró. S'estaven fent amics de vacances. L'avi se'ls mirava consentint amb el gest, no se sap què pensava, però un avi que et porta ocells per que tinguis companyia i sap que els alliberes i no s'enfada, segur que està content que tinguis d'amic un gos petener, sense nom, aparegut del no res, per fer-te somriure. La nena trista que no ho estava però que ho semblava, no li va posar nom al gos, era el perrillo de la fuente pels nens del poble, tots li donaven menjar, aigua mai no n'hi faltava. La nena trista tenia el cor content amb aquell gos que la seguia pel carreró, si anava amb ell, passar-hi ja no li feia por.
Arribant a casa van veure que la iaia venia del carrer de dalt, duia una mena de safata de forn a les mans amb una mena de galetes rodones, blanques, ensucrades, aquella tarda ja sabien què berenarien: rosquillas sin agujero. Boníssimes. Galledes a terra davant la cuina econòmica , el càntir a l'ombra de la sala, al costat de la porta del carrer per xarrupar quan la set apreta i deixar-lo suar que sempre la tingui fresqueta. Només havien passat unes hores però ja sabia que aquelles serien de les millors vacances de la seva petita vida, úniques i plenes de nous sons, noves paraules: horizonte, Cobeta, Sigüenza, resina, perrillo,Molino,Saturnino, Valentín, Virginia, Higinia, rosquilla,Tajuña, económica, Paca, botijo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada