Les nits eren màgiques a Luzaga. A poc a poc la tarda s'acabava amb uns cels llisos, immensos dels que no tenen final, quedaven pintats en tons atarronjats, violacis, grocs bruts i passaven a blaus fins arribar al negre blavós de la nit tacada per milers d'estrelles blanques. L'aire canviava de perfum, ja no era l'aire sec del dia, ple de pols dels camins i de pol:len dels pollancres i el romaní, el ventet del vespre era fresc i net, portava l'aroma del riu, de l'herba, s'hi distingien les olors del te de roca, la palla seca i alguns dies si venia de la pineda fins i tot de resina.
Li agradava la nit a la nenatrista. Les ombres es transformaven com en un teatre de titelles.
A la casa graner que era casa de vacances d'estiu per a ells , no hi havia llum, les bombetes només funcionaven una hora. Just la que feien servir en acabar de sopar per pujar a l'habitació, ficar-se al llit, escoltar el conte i dormir.
Sospirava cada vespre quan amb l'avi esperaven asseguts al pedrís de fora fent xarrups al cantir per poder comptar les estrelles El que més li agradava és que la iaia encenia unes branquetes de pi dins una mena de forat amb calaix de metall que hi havia encastat a la paret de la llar de foc i feia llum i el fum perfumava la sala. Damunt la taula, que era baixa i rodona amb unes estovalles que no treien mai i tocaven a terra, de color marró amb uns dibuixos de flors de color groc , hi havia sempre una espelmatòria de llautó daurat ambuna espelma de color carbassa, primeta com el seu dit com una serp s'entortolligava amunt fent com si fos una molla s'anava fonent molt a poc a poc.
- 1Ay madre! pero que no te tengo dicho que no te acerques a la vela!
La iaia tota espantada cridava, mentre amb un drap de cuina li agafà la punta de la trena dreta que havia començat a encendre's. Ella ni se n'havia adonat fins que va sentir una olor fastigosa com de pollastre socarrimat, eren els seus cabells. Quin espant! mira que si la iaia no se n'adona s'hagués pogut quedar calva. Cremada i calva, reia d'imaginar-se així i plorava de l'ensurt que li havia donat la iaia en tirar-se-li a sobre cridant amb el drap a la mà.
- Bueno mujer, ya está, no grites más, que no es para tanto, mira como está el pajarillo, ¿te has asustado, eh?
- Pero ¿qué tendrás tú en la cabeza? ¿para que estás con ella? si peláis piñones vigílala ,que esta siempre se queda embobada con todo lo que se mueve, o gira, o hace ruido, ¿no te acuerdas de cuando se quedó medio congelada mirando las hormigas?
- Y ¿qué hay de malo en mirar las cosas a fondo? Será que es curiosa y quiere saber más, ¿verdad, pajarillo?
L'avi sempre trobava una paraula amable per abaixar les enrabiades que la iaia agafava. La veritat és que s'enfadava amb raó perquè l'avi amb les seves idees i maneres de deixar fer sense dir mai que no, no ajudava gaire, però era molt divertit. Amb l'avi no parlaven gaire però s'entenien. Podien estar-se asseguts al pedrís l'un amb la navalla treient punta a una escorça de pi i l'altra comptant pedres de la paret del davant fins que la iaia els cridava per anar a sopar sense haver-se dit ni un mot. Però quan la mirava, ella ho entenia tot. Si sentien que la iaia no estava de bon humor, l'avi li picava l'ullet i li donava la mà per entrar, s'asseia més aprop i sense badar boca la servia, si veien que la iaia tenia bon dia, aleshores ell entrava primer, hi xerrava i la cridaven més tard, la feien anar a buscar el cantir i sopaven tot xerrant d'aquell, de l'altra, de quantes coses havien portat noves a la botigueta , de les festes que s'acostaven, de si anirien o no a La Sopeta.
- Bueno, a la Sopeta iremos, pero la niña no puede tomar vino, o sea que tú verás...
Va dir la iaia mentre servia un plat de cigrons a l'avi i posava un plat d'amanida verda i tomàquet amb olives al mig de la taula.
- Qué vino, ni qué vino, si es vino con azúcar y total son rebanadas de pan y todos los chavales van a estar ahí mojando el pan en los barreños. Y apartando moscas, claro. Y ella qué hará ¿de niña remilgada como si fuera una señoritinga de Madrí
Etzibà l'avi fent diana, a la iaia si li esmentaves Madrid saltava com una llagasta, ella hi havia nascut, després va anar-se'n a Catalunya i mai no hi havia tornat a Madrid, parlava més de Luzaga que de la capital, però si algú es posava la ciutat a la boca, la trobava segur.
- ¡Oye! que yo nací en Madrid y nunca he sido una señoritinga - va dir la iaia posant-se recta com un pal i mirant-se'l de fit a fit - ! A ver si la vamos a tener! Si la llevas a la Sopeta, le compras una Fanta y nada de vino, ni rebanadas de pan, ni cuentos chinos. ¿Te ha quedao claro?
- Pues no me va a quedar , como que soy el hospiciano en esta casa.
L'avi feia servir aquesta lletania per fer callar la iaia i la nenatrista mai entenia de què es parlaven perquè no sabia ni què era un hospiciano, ni una señoritinga, ni la Sopeta. Però tenia clar que volia saber què era i anar-hi amb l'avi. A la festa hi volia anar per trobar-se amb la Reme, el Quique, el Pedro, la Mari Angeles, la Maruja, fer el que ells fessin i potser a la nit anirien a pescar crancs al riu. Li havien dit aquella tarda que havien instal·lat ja els paranys. Ara s'havia d'esperar un dia perquè els crancs hi anessin i després, de nit quan estan menjant tranquils se'ls pescava fàcil sense que t'enganxessin els dits amb les pinces. Només quedava un dia i sabria què volia dir pescar crancs de nit amb llanterna.
- Avi ¿cuantas has contado?
- Yo he visto cincuenta y dos y ¿tú?
- Yo voy por la cuarenta, espera a que llegue a las cincuenta y dos y nos dormimos ¿vale?
- Vale
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada