- Corre, corre y no pares, corre hasta la azequia, corre que nos pillan y nos cosen...
La Reme no parava de córrer i de cridar com si li anés la vida, ella, la Mari Angeles, en Quique, en Pedro corrien camp a través, cames ajudeu-me trepitjant amb els peus arrapats a unes xancletes de goma o encabits en unes bambes amortitzades durant el curs passat, els rostolls d'un camp que feia poc acabaven de segar.
Un eixam d'abelles els perseguia amb un brunzir esfereïdor. Volaven com si fossin avions miniatura, li feien pànic les abelles, la mare li havia dit moltes vegades que si et picaven et deixaven el fibló a dintre la carn, només d'imaginar-s'ho els talons li tocaven el cul per arribar abans que ningú a l'aigua. Corria i pensava "mira que els pares de la Reme ens ho han dit, ai com ens passi res!"
- No vayáis con este sol a jugar al camposanto, ni por los campos de la casa, que está lleno de abejas y alguna culebra salta también
Però és clar, ells quan van sentir allò de "alguna culebra" es van mirar rient per sota el nas i armats amb canyes i el valor dels insconscients, cap el camp de davant del cementiri - el camposanto - falta gent! Si, era un camp fabulós, groc com els rínxols dels angelets, no se'n veien els límits, amagava mil tresors: pedres rodones, closques de cargols rostits pel sol totes destenyides de color blanc que anaven rebé per fer-ne collarets, i si aconseguien que una culebra els saltés al seu davant, la fregirien a cops de canya per portar-la després a assecar i fer-la servir d'esquer pels crancs del riu. En Quique explicava que la carne de culebra les chifla a los cangrejos, no veas si la pusieramos en la trampa por la noche...
- ¡Tírate, tírate a la azequia! ponte barro en la cara , rápido...
Xaaaf, xip, xop, tots, l'un rera l'altre van anar llençant-se en planxa al rajolinet d'aigua que en deien sèquia , bé ells en deien azequia, samarretes ben plenes de fang, cabells bruts i rialles que espantaren les abelles, si no és que havien passat de llarg soles.De cop i volta aquell exèrcit volador i brunzidor, va desaparéixer com havia aparegut, del no res, de la terra quan la Mari Angeles sense voler havia aixafat el niu amagat entre rostolls i pedres, fet i fet una trentena d'insectes mal comptats, molt emprenyats, van aparéixer i ells van fer el que els havien explicat els grans de sempre: busqueu aigua si us perssegueix una abella, l'aigua i el fang no els agraden.
Així ho van fer. Ella estava contenta d'haver arribat la primera, de no haver tingut fàstic d'emplenar-se la cara de fang i que cap abella li hagués clavat el fibló. Va aixecar el cap, es va tirar els cabells enrera mentre mirava els seus nous amics, semblaven una tribu d'indis d'aquelles pelis que feien a la parròquia els diumenges de sidral, a Sant Just... tot d'una, aquells pensaments creuats que viatjaven de Luzaga a Sant Just van parar en sec, quan la Reme mirant-se-la de fit a fit, li etzibà:
- Ay tu abuela cuando te vea!
La iaia no va estar gens contenta, no. Va agafar-la pel canell fent-la entrar a casa d'una revolada. Va cridar l'avi, li va manar que anés amb les dues galledes a la font i quan va tornar tot deixant rastre d'aigua a tot el poble, ella va omplir el cossi que havia posat al corral de la Paca.
La Paca se les mirava amb els ulls esbatanats, les gallines van sortir per la gatera pensant-se que anava per elles aquell cossi d'aigua, els gats amagats darrera la porta del corral observaven sense moure els bigotis i quan ella es va acabar de treure les calcetes que al matí eren blanques, plenes també de fang, la iaia sense miraments va agafar-la pel clatell i com si fos un pollastre abans de desplomar, la va fer entrar al cossi d'aigua freda sense miraments. En va sortir neta i polida, amb els llavis un xic morats de la fredor, tremolava, la iaia anava dient jaculatòries, lletanies en aquell castellà tan clar que feia servir quan estava enfadada, i ella, la nena trista, sense dir ni una paraula es va deixar fer. Un cop eixuta, cap a la cuina. Calia ajudar l'avi a obrir pinyons que havia dut en un sac del pinar.
-Pajarillo, mañana te llevo a ver el pinar y al camposanto a presentarte a tu familia, así no tendrás que meterte en la azequia para embadurnarte de barro. ¡Menuda juerga! ¿no?
Li ho deia amb la boca petita, com si no li digués res perquè la iaia no el sentís, somreia amb l'ull guerxo brillant, fent anar els dits lleugers obrint pinyons amb aquella pedra plana que feia anar amb traça esclafant closques, però la iaia tenia oïda fina:
- ¡Eso! tú dale ideas y tómatelo a guasa, menudo par. ¡Menudas vacaciones vais a darme!
Després d'aquest avís, mutis i a la gàbia l'avi i ella. Pinyons nets. Closques a l'econòmica i a sopar i a dormir sense fer comentaris, i sense conte. Aquella nit tocava comptar estrelles, les que es veien per la finestra sense cortines de l'habitació que compartien. Un ronc de l'avi, una estrella, un ronc de la iaia, un estel de desig.
La mare de la Reme li va prohibir sortir a jugar als migdies una setmana sencera, en Quique va desaparèixer, qui sap lo temps, la Mari Angeles si les veia per la plaça feia veure que no les havia vist, agafava la seva cabra i cap al seu corral. Sort del perrillo de la fuente, era l'únic que seguia jugant amb la nena trista quan sortia a posar la roca de sal als matins per les cabres, poc que s'esperava pas ella que faria la fi que faria. Però aquesta será una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada