Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part I

Viatge a l'Alcàrria, sí sí, a l'Alcàrria.  part I

Aquell viatge per fer vacances lluny de casa i de tothom la feia sentir gran, petita, alta, invisible,especial sobretot especial i tot alhora. Se n'anaven els avis i ella. Ningú més. A un lloc on mai no havia estat i que era lluny, molt lluny, deien que molt aprop de Madrid i Madrid era mooolt lluny. Hi anaven en tren, un tren gran amb molts vagons, de fusta tirat per una locomotora que feien funcionar amb carbó, com la caldera de casa , la de la calefacció però més grossa.

Els havien acompanyat a agafar el tren el pare i el tiet, la mare i la padrina tenien feina amb els petits de cada casa. Pujar a aquell giny tan gran amb finestres rectangulars que per obrir-les calia fer força doncs pujaven i baixaven senceres era fabulós. El tren estava ple de gent amb maletes de moltes mides i colors, la tenia del tot atabalada aquell no parar,com si un formiguer s'hagués trencat i en sortissin totes les formigues amb els ous i les larves amunt i avall. Li agradava el tragí de tanta gent estranya i al mateix temps sentia un rau-rau a la panxolina com de no haver berenat. Eren els nervis, deien, d'anar-se'n sola amb els avis uns dies, a fer salut, a revifar-se, a perdre aquell color de pell de merda d'oca. Deia la mare que allà on anaven trobaria les ganes de menjar, semblava que havien fugit sense dir adéu feia uns quants mesos.

Feia calor a l'andana de l'estació de França. Van esperar que els diguessin on havien de pujar i quan ho saberen entraren de seguit per agafar un bon seient, l'avi col·locà les maletes una mica guerxes a la lleixa que hi havia damunt els caps i s'assegueren en fila, ella a la finestra, l'avi al seu costat i a la porta que donava al passadís, la iaia. Sempre vigilant i pendent de les entrades i sortides de tothom. Van sentir un xiulet i adéu pare!!! El fum del carbó que cremaven per que el tren marxés a tota pastilla es ficava per tot arreu, els narius en quedaven plens i quan et mocaves - la iaia la mocava a cada estació - feies mocs negres. Entrava per les finestres a mig tancar, per les portes quan s'obrien deixant entrar i sortir passatgers que no anaven tan lluny com ells.  Era el viatge més llarg que mai no havia fet la nena trista. Anaven a un lloc ignot, al centre de no sabia on, però lluny, allà hi havia parents de la iaia, cosins germans i parents llunyans. De l'avi diu que no, que ell era d'un altre lloc també d'aquells verals, però d'un poble diferent. Se n'anaven lluny, molt lluny a Luzaga. Com sonava aquell nom, feia mitja basarda, a ella li agradava. Va decidir que li agradava abans de saber on i com era aquell poble amb nom sonor.

Feia una bona estona que corrien deixant Barcelona enrera,Tarragona i el mar va ser un vist i no vist i ara ja feia molt que veien camps i un poble de tant en tant. Van fer moltes parades i al seu departament van entrar tres senyors molt seriosos, van dir bona nit, van seure sense ni mirar-se, un va treure una cigarreta però amb la mirada que li va clavar la iaia va entendre ràpid que allà no voliem fum, i va anar-se'n a la porta del vagó.Tots tenien una història al cap però cap ganes de fer anar la llengua i els ulls amb la mirada baixa, lun darrera un Correo catalán i l'altra fent veure que comptava pals de llum mirant per la finestra, la tarda va acabar-se ben aviat.  La iaia va treure d'un cabàs el sopar, uns entrepans de pernil, unes "petxugues" de pollastre arrebossades i una amanida feta amb tomàquets i enciam de l'hort. Un cop sopats la gent del vagó volia dormir, llums apagats, jaquetes i americanes al damunt, sempre refresca quan tanques els ulls, però l'avi i la nena trista es miraven de reüll. No hi havia son i sí molta curiositat ganes de xerrameca.

Vamos afuera con la niña. Digué l'avi fent gest de donar-li la mà, d'un bot saltà del banc del vagó i cap al passadís que s'havia anat buidant de gent de pas, el revisor havia passat feia estona. Tots els bitllets en ordre, els del "hospiciano" - era l'avi -  també. O sigui que no calia anar a dormir com les gallines a punt de fosca. Allà, palplantats al passadís, mentre veien passar cases i cases, camps i camps, pals de llum a la velocitat de trot adelerat d'un tren de llarga distància, s'endinsaven a poc a poc a la Castella d'orígen dels avis. Per primer cop se l'enduien a ella tota sola de vacances. Vacances, vacaciones en deia l'avi. La iaia ja roncava.

La nena trista - que mai estava trista, però ho semblava - deien els grans que tenia mal de fetge i que aquest mal de fetge venia dels gelos, del fred de peus que patia degut a l'arribada d'una germana a casa i un cosí a casa dels avis, on vivia la padrina i el tiet. Puntualitzem: els tiets. L'un era el marit de la padrina i l'altre germà de la mateixa. Pots comptar si tenia mal de fetge, ni fred de peus, ni res, romanços de gent gran!  que res no saben de quin mal pateixen les nenes tristes que no estan tristes però que ho semblen.

Ben mirat però,  potser sí que li feia una mica de ràbia veure aquell parell ocupant tot el sant dia el pit de la mare, el pit de la padrina i les carícies del pare, del tiet més guapo. I una enveja que semblava una serp verda se li enroscava al ganyot quan tot de gent anaven a visitar aquell parell de caganers que ni parlar sabien.

Apa doncs aneu mamant i cagant i plorant ! Jo me'n vaig de vacances amb els avis per a mi tota sola, pensava la nena trista que estava més feliç que un cabrit acabat d'esquilar. Ella era allà, al tren, i anava lluny amb l'avi al costat, gran, segur, mirant guerxo però mirant-la dret als ulls mentre li anava explicant com es deien els arbres, el nom de la ratlla de llum vermella al final de la vista : horizonte se llama y allí nos vamos a encontrar un día, tú verás.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luzaga