Feia molta calor, era l'hora més forta del sol, havent dinat, espetagava a les pedres fent-les lluïr i enlluernava. La iaia tenia prohibit a tothom de sortir a aquelles hores o sigui que tocava migdiada forçada a l'habitació blanca de vigues despintades de negre.
La nena trista no dormia la meitat dels dies. Comptava les taques de verdet que es feien entre viga i viga, mirava com anava creixent la telaranya de l'angle de la porta amb la finestra i observava amb atenció com l'aranya anava menjant-se la mosca que feia dos dies havia caigut al parany. L'avi roncava una mica, només una mica al migdia. La iaia trastejava a la cuina, a vegades deixava que l'ajudés i li feia eicugar els plats amb aquells draps de color blau i línia blanca. S'hi feia com si fós una feina d'altíssima responsabilitat, els deixava al damunt de la "mesa camilla", una taula rodona amb faldilles i un forat al mig a sota on hi havia un "brasero" que com que era estiu no encenien, la iaia després els desava al rebost. El que més li agradava dels atuells de la cuina eren aquelles olles i pots de braç llarg de color marró brillant amb el dintre blau pigat, eren metàlics però eren diferent dels que tenien a casa i feien bonic amb aquell contrast de colors.
- Iaia, el pare quan venia a Luzaga vivía aquí?
- Ui no! Mira luego de la siesta te llevaré para qué sepas donde está nuestra casa. Esa casa era de mi madre y ahora es mía aunque como estoy lejos y ellos cuidaron mucho de tu padre, se la dejé a mi primo para que tengan los aperos del campo. !Venga, pasa a hacer la siesta y luego vamos!
Amb aquella promesa de descoberta de cases en un tres i no res, roncava tot somniant com devia ser una casa on s'hi guardan los aperos...què son els aperos????
Les promeses d'abans de la migdiada s'acomplien a les tardes o tres dies més tard. El cas és que un dia van agafar ella i la iaia tiraren carrer amunt, passant per davant del forn de pa on hi anava a coure les madalenes i les rosquilles, saludant a tort i a dret a la gent que li preguntava
- ¿Es la hija del Mariano?
- Sí, la mayor que ya tiene otra y Mercedes un niño
- Vaya, buena moza va a ser esta chiquilla ¿como te llamas?
Prou que els deia el nom, però no sabien dir-lo mai bé. La jota la feien anar com si tinguessin un gargall a punt de sortir disparat al fons de la gargamella. Total que al final aquella nena trista, nieta de la Lisa li deien pels carrers de Luzaga "es la hija del catalán" i així anava la cosa.
- Hala, que vamos a buscar a la Higinia y luego a misa. ¡con Dios!
La iaia quan no volia enganxar-se a parlar, tallava en sec les converses amb aquesta frase, agafava la nena fort del canell, l'estirava i apa! a caminar a bon trot. Això del !con Dios! tampoc sabia de què anava. Qui era Dios?
Va poder-se'n fer una idea el dia que la iaia amb la Higinia, la Virgilia, la Virginia i la Araceli mariposa de los mil colores - com l'avi li deia - , van anar a una mena de teatre que feien cada diumenge a dalt de tot del poble. Pujaven pels carrers estrets i plens de rocs fins a trobar el carrer ample fet de roques planes i grans,- que si plovia alguna tarda relliscaven de valent - on acabaven les roques s'alçava aquella casa diferent, que estava protegida per una paret baixa i un cancell de ferrro rovellat, tenia com una mena de petit jardí i tot de mates que brotaven de la roca viva al voltant. Al teulat hi penjava una campana de ferro colat, grossa, es veia de lluny. D'aquest lloc en diuen "iglesia". Allà un senyor disfressat amb una mena vestit llarg i capes dobles, i uns nens disfressats igual que ell però sense cinta al coll, parlava contra la paret, mentre la gent asseguda als bancs anava dient el mateix en veu baixa o responien a preguntes que ell feia mentre pujava i baixava una copa per damunt del seu cap. Al cap de molta estona de veure'l d'esquenes es va girar, va agafar la copa i una mena de platet i va avançar dues passes. Tothom era agenollat , la iaia va fer un gest de queda't aquí asseguda, i ella amb l'altra gent van començar a aixecar-se formant una filera al passadís central, es plantaven davant el "cura párroco" - en català en diem mossèn - badaven la boca i ell els posava una mena de patata fregida plana i rodona a dins. després els feia un senyal amb dos dits drets i els altres tancats, com qui escriu a l'aire. Feien un cop de cap fluixet, com una salutació tímida amb els ulls tancats, enllaçaven les mans davant la cintura i tornaven a lloc , sense seure. Quan tota aquesta comitiva tornava a ser a lloc, el capellà que torna a girar-se d'esquenes, es posa a cantar i la gent de la sala desafinant com una ciolla de gats famolencs cantava amb ell. Acaba la cançó torna a girar-se de cara a la gent, se'ls mira, assenyala als nens còpia que surtin i diu:
- Hermanos, podeis iros en paz.
La nena trista es va quedar pensarosa, si tota aquella gent que era allà eren germans, com és que la iaia i l'avi mai no li ho havien dit? Així quants tiets i tetes àvies tenia comptant aquell senyor disfressat amb faldilles???
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada