Viatge a l'Alcàrria, sí, sí l'Alcàrria. Part X

Aquella tarda amb la Reme van decidir que no sortirien de casa seva fins que el sol hagués baixat del tot. L'havien convidat a dinar i havent dinat les havien enviat a l'habitació de la Reme a dalt, al primer pis de la casa a fer la migdiada. De "siesta" - com en deien allà - res de res, tenien massa coses per explicar-se, per planejar  per tots els dies que faltaven abans no hagués de tornar cap a Sant Just, no hi pensava gens en Sant Just, ara se n'adonava.

Al matí havien anat a rebre les cabres juntes, a les vuit, quarts de nou es van trobar al carrer davant el corral del pare de la Reme, la iaia la hi deixava anar cada dia, així ella tenia temps i menys noses per preparar esmorzars, fer el llit i passar l'escombra per la sala. L'avi sortia amb ella i se n'anava a cercar l'aigua de tot el dia una galleda a cada mà . Feia el camí d'anada i tornada, les buidava i se'n tornava amb una galleda i el cantir. Amb aquesta aigua en tenien per cuinar, per rentar-se -com els gats- i per beure. Elles mentrestant es trobaven a la plaça amb tots els nanos del poble i alguna vella que anaven a buscar les cabres que baixaven amb elpastor d'haver passat la nit a la muntanya pasturant i dormint.

Un cop les cabres al corral el pare de la Reme les munyia, aquella activitat la fascinava, ella havia vist l'avi , l'altre avi, munyir les vaques que són animalots molt grossos, però les cabres eren animals més petits, feien una olor diferent, bé olor, olor, una mena de pudor agre, penetrant, que un cop l'has ensumat mai més no oblides.

Li agradaven les cabres perquè la seguien, tenien una llengua aspre, uns ulls rodonets i viusi les banyes a l'abast de la mà. Són nervioses, es belluguen molt, s'espanten per tot i no sempre estan de bon humor. Aquell matí la Blanquita havia arribat de la muntanya esverada, ja a la Plaça on les reunien a totes abans de repartir-les casa a casa, s'havia despistat i per poc que no entra a l'hort comunal. Per sort en Pedro i en Miguel la van atrapar a temps i la van dur on s'estava la Reme amb la Mestiza i la Cascabelera. Una cabra petita i eixerida que duia un escallot que se sentia de lluny.

La Blanquita no estava per gaires orgues, el pare de la Reme deia que era perquè aviat havia de tenir cabrits, sí que la panxa la tenia grossa, grossa, i a vegades mentre la munyien se li movia. En Juan, va posar el tamboret de tres peus just al costat esquerra de la cabra blanca prenyada, va donar-li un parell de copets carinyosos al ventre botit, va agafar-li una mamella sospesant l'altra i quan anava a apretar per fer sortir el rajolinet calent de llet, pataxaf, la Blanquita aixeca la pota del darrera i la fica dintre el pot ple de llet de la cabra d'abans. Un bassal blanc es va escampar per terra, la palla molla, les espardenyes del juan xopes, i la cara vermella com la d'una cresta de gall, va començar a cridar i empényer la cabra, molt, molt enfadat:

- ¡Mecagüen sus muertos! La madre que la parió, puta cabra, loca, que estás loca!!!

La Reme i la nenatrista es miraven, no sabien si plorar, si riure, si anar-se'n corrents o quedar-se a acabar de sentir dir totes les paraulotes que hi ha escrites als diccionaris i aprendre-se'ls per poder-les fer servir elles quan fossin grans i una cabra els tombés el pot de llet mentre la munyien. Van optar per callar i quedar-se darrera la porta de fusta de la cort petita, acaronant d'esma un cabrit , el fill de la Mestiza que acabava de mamar i estava manyac i llepador.

Cada dia hi havia una sorpresa. Així volia la nena trista que fossin tots els dies de la seva vida, ho desitjava sense poder-s'ho dir, ni imaginar, però així ho anava construint a dintre seu. Quan tornés a Sant Just i hagués de compartir els avis, els pares, el temps, el jardí, els tiets amb els dos caganers, mamant de la mare, de la tieta i ella s'hagués de quedar mirant-se'ls com ara feia mentre en Juan munyia les cabres, ella tindria el secret de l'olor penetrant del corral, el gust de la sal de pedra, els crancs i el gust dels raïms verds de l'emparrat de casa la seva amiga. I la ma de l'avi quan anava a la font, al cementiri, a l'hort o a la pineda. I això era seu, per ella, intransferible, ho havia fet primer.

On era el perrillo de la fuente?