Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part VII

- Mírala, ¡así me gusta, que vengas a ayudar a tu abuela!

La dona que li deia això mentre anava donant plantofades a una massa de roba blanca que devien ser llençols de llits grans, era la Higinia. Era una dona no gaire alta, amb el cabell pentinat enrera amb una ratlla molt ben feta al mig de la closca, els cabells negres amb algun de blanc que ja despuntava, més jove que la iaia. Vivia al final del carrer que feia pujada des de la casa de vacances, davant de ca seva hi havia també un pedrís, la porta era sempre oberta i les parets plenes de mosques.

- ¡Ya veremos lo que me ayuda! De momento carga la ropa blanca desde la casa y sin quejarse. Como una buena moza. Oi que sí?
- Iaia, yo siempre te ayudo ¿no?. - vaig respondre una mica ofesa -  Onde dejo la galleda, pesa molt esta amb tanta roba.
- ¡Anda! pero que bien hablas el castellano, moza.

La Higinia va fer aquell comentari elogiós, suposo, això de "hablar castellano", mentre esclafia a riure,  i l'altra noia que s'estava al seu costat remullant uns pantalons negres dintre el gran safareig es va girar per mirar-me de dalt a baix.

- ¿Porqué no iba a hablar bien el castellano, acaso es extranjera?
- ¡Qué va a ser extranjera! Si es la hija del catalán, la nieta de la Luisa , vaya, pero allí en Barcelona hablan catalán en casa, por eso lo digo.
- Higinia deja ya la broma del catalán, coño, que Mariano es Mariano, no el catalán y esta su hija mayor , vamos a enseñarle a lavar a mano con  agua fresca ,  en el lavadero...

La iaia mentre li deia això a la Higinia per fer-la canviar de tema, anava mirant la néta amb aquella cara seria que sempre feia, agafant amb força els llençols que ella havia portat en un cistell gran i després d'ompir d'aigua amb la meva galleda el cossi de zenc que havia dut amb l'altra mà va deixatar-hi un bon tros d'una pastilla de sabó que la Higinia li va passar.

- Lavar con este jabón no es cualquier cosa, ¿verdad? Ahora que todos usan polvos de esos de caja... como el jabón echo en la lumbre de casa, nada. ¿Cuanto tiempo hacía que no lo usabas, Luisa?
- Pues aunque te parezca mentira, yo lo sigo usando, que en casa, en San Justo tambien hago jabón con el aceite y las cortezas un poco de sosa y a darle vueltas a la cuchara de madera. La madre de esta también es mañosa, que su familia era de campo y sabe de estas cosas. 
- Pero con el olor de aquí, a romero y resina...
- Eso sí lo echo en falta, sobretodo el olor de la resina y ese gusto del té de roca ¿todavía recogeís té entre las rocas del pinar? Le diré al marido que se la lleve a darse una vuelta  y le enseñe

Parlaven com si la nena trista no hi fós, que si el sabó, que si el tè de roca, que si el pinar, bé ja li ho ensenyarien quan els hi llagués. Mentrestant allà al safareig del poble havien anat arribant altres dones i amb elles un parell de nenes que devien ser una mica més grans, no gaire,un any o dos i es miraven sense dir-se res. Una era alta com ella amb una mata de cabell negra deixada anar que li enmarcava la cara, un nas petit i rodonet, els ulls negre atzabeja i uns llavis mig closos mig a punt de riure. L'altra era alta i pigada, unes cames primes i fortes que sortien com els troncs fins dels oms d'uns pantalonets curts fets per la mare o l'àvia, fets a casa, vaja, no era roba comprada a la botiga.

- Reme, ven a saludar, anda, enseñarle a esta niña el río ¿porque no os bañais mientras nosotras acabamos de lavar - va cridar-li la Higinia a la nena morena
- Hola, me llamo Reme ¿te gusta bañarte? ¿sabes nadar?

Era per això que la iaia li havia fet posar el trajo de bany sota de la roba, i li va fer calçar-se les xancletes i no pas les sandàlies vermelles noves per les vacances. Ella ja devia saber que anaven al riu a banyar. Amb la Reme, de seguida es van entendre, van travessar tot el prat que s'extenia davant del safareig. Deixaren a la seva esquena el caneló que deixava anar l'aigua bruta de sabó de nou al riu i es dirigiren per la marge esquerra endins com si anéssin a la sortida del poble, seguint un caminoi ple d'herbes i marcat per una filera dreta de pollancres que ells en deien "chopos" fins arribar a un meandre on el riu s'eixamplava i es veia una mica millor el fons.

- ¿Te gusta pescar?
- No sé, mai he pescado,¿peces?
- Pues claro, peces . Y ¿cangrejos?, ¿te gustan los cangrejos?
- No lo sé Reme en el hort de la Bonaigua donde voy con el avi no hay cangrejos, peces sí pero no los pescamos, allí pescamos capgrossos y granotes
- ¿Qué dices que pescáis qué?
- Granotes i capgrossos amb cua. ¡Mira como aquella de allà! - va dir assenyalant una granotassa que acabava de fer un triple mortal des de la roca de la riba del davant - esa que ha saltado es una granota
- Una rana, aquí le llamamos rana.
- ¡Ah! pues con mi abuelo pescamos ranas y capgrossos que son los hijos de las ranas
- ¡Pues aquí a los hijos de las ranas les llamamos renacuajos, catalana!

La Reme s'anava treient la roba mentre es moria de riure de les paraules que  feia servir aquella nena nova que ella mig entenia. A la nena trista li passava el mateix . Estar allà de cop i volta la va fer sentir part d'aquell lloc, d'aquell riu ple de llot, de l'ombra dels pollancres, del safareig cobert amb artesonat de fusta ennegrida, d'aquell prat que ara ja estava decorat amb els quadrats perfectes, blancs, dels llençols estesos per terra, aguanats amb quatre pedres planes que havien netejat abans per no tacar-los. Era com un pollancre més...o una granota.

- Tonta la última - va cridar la Reme fent gest de córrer a l'aigua per llançar-s'hi .

Xap! totes dues van entrar a l'aigua amb un gran bot, al darrera els va seguir la Mari Angeles, tota cames, encabida en un trajo de bany de rodones taronges i verdes.

Allò era vida!
Vacances!
Ningú es pot enyorar en un lloc així.