Pegadolça i Nocilla

Ja eren a dalt. Totes posades en fila india, una gran serp blanca a la banda de la paret un cop pujant les escales a mà dreta. des d'allà el claustre on jugaven es veia diferent. La barana era feta de ciment amb aquelles peces que semblaven peons d'escacs, totes iguals.

Havien arribat al matí i els van fer formar a tots, nens i nenes en files diferents, al patí gran, davant la porta principal. Els mestres van anar passant llista després d'haver-los explicat que tocava seguir-los en dues files, en una els nens i les bates ratllades blau i gris, a l'altra les nenes amb les bates blanques.

Hi havia una mena d'excitació estranya a l'aire, mirades furtives, repassades, somriures glaçats, cares serioses una mica espantades , a la banda de les noies era molt difícil d'aguantar-se callades, en Jaraba se les veia i se les desitjava per a  mantenir l'ordre.

Els nens callaven més, parlaven amb la mà davant la boca perque no se sabés què deien però els seus ulls golafres quan miraven  ho deia tot.

Ella, la nenatrista no entenia aquella excitació desfermada, per ella era un alleujament poder compartir amb els nois la classe, com havia fet sempre fins arribar "als nacionals".

Per què n'hi deien "nacionals" a l'escola, si es deia Nuestra Señora de Montserrat? Ho havia vist escrit al dintell de la gran porta i en una mena d'escut que també era el segell que els posaven a les notes després de cada examen. Això era una altra pregunta que un dia hauria de plantejar a la senyoreta Carmen que en sabia un niu de coses de història.

El gran dia havia arribat, canvi de classe. Què sabien els nens? Serien millors en què? Podrien fer treballs junts?

Bé, passada la llista els tocava la mateixa classe. Ara sí que les cames li tremolaven, el cor es va posar a bategar molt depressa, no sabia on mirar , si aixecava la vista es topava amb la seva mirada i aquell tic que tenia, semblava que avui especialment se li havia disparat. Pobre, quan estava nerviós l'ull li anava com volia, la parpella se li tancava i obria sola de qualsevol manera i semblava que estava picant l'ullet a algú, era l'únic defecte que li trobaven les seves amigues al Campre.

A ella no li semblava un defecte, li feia gràcia. Li recordava l'ull guerxo de l'avi, l'entendria pensar que compartiria dies a prop d'algú que aclucava l'ull sense control. Això, però, no ho deia mai, ni a ell ni als altres, ella no els deixava saber què passava o no passava per dintre. No calia, era transparent i tot se li endevinava a la cara, encara que a ella li semblava que no, que era com una pedra de granit, que s'assemblava a la iaia seriosa, impenetrable, invulnerable. Res de res.

- A ver niños, id pasando y os vais a colocar por orden alfabético, los de apellido con A en la fila de delante...

Ai mare! Ella i el Campre començaven per la mateixa, la C. Només faltaria que els toqués seure de costat, ell no podria veure cap exercici amb l'ull disparat i ella agafaria tortículis de mantenir el cap recte sense mirar-se'l ni un moment per no posar-se vermella . Van passar els noms i no, no els va tocar estar de costat, cadascú en pupitres diferents amb altres companys, a una distància de tres taules per davant i tres de costat. Ni una mirada delatora. Un cop de colze de la Nani sí, com dient : te n'has salvat punyetera!

- Bueno, bueno vamos a ir callando. Hoy empieza un nuevo trimestre y lo vais a compartir chicos y chicas. Las normas son las de siempre, en clase se mantiene el silencio, si se tienen preguntas se levanta la mano, al salir y entrar mantenemos el orden en las filas, el que no las cumpla ya sabe - mentre deia això el mestre S els ensenyava ostentosament una regla de fusta com si fos un sabre - Espero que vais a saber comportaros como siempre lo habéis hecho hasta hoy por separado. ¿Todo claro?

Un silenci pesat va imposar-se. Els caps de tota la classe, una quarentena de canalla entre els onze i els dotze anys, estaven abaixats, la mirada clavada a la taula, les mans dels uns a les butxaques, dels més atrevits en algun llapis dibuixant d'amagat, altres damunt la taula i els peus encara parlaven millor de la tensió que sentien aquelles animetes hormonades.

La majoria tenien els peus creuats a sota la cadira, un parell molt segurs d'ells mateixos les tenien estirades tan llargues com eren, tant que sortien per davant de la fusta, les nenes, totes amb les cames ben juntes, els nois amb les cames ben separades. Aquesta mena de mania de mostrar el que no es veu però es calibra dels homes i que es manté un cop es fan adults, ja es marcava allà. Mirats des de fora devien provocar sentiments de tendresa i molts somriures silents a mestres i personal.

Olors de llapissos, suors barrejades, llibres empolsinats, guix i desig. El tercer trimestre d'aquell curs de sisè d'EGB va tornar una mena de normalitat que li era coneguda. La classe petada de gent , les assignatures ja donades per més d'un mestre i junts a la mateixa aula les dues C. Progressava.

- Veniu al Parador? - en Pascual parlava a la colla de les nenes que estaven discutint sobre com fer el pòster que els havia encarregat la senyoreta Carmen per l'altra setmana.

- Al Parador? a què fer? Jo no puc he de tornar directa a casa - La Cris va dir amb un to seriós per tallar la conversa, això que ella vivia a prop

- Però si vius a tocar, Cris! Al quiosc a comprar sidral i pegadolça a fer una volta - insistí en Pascual mentre en C, els germans Cr, en R, en S C se les miraven d'amagatotis amb gestos que delataven que esperaven que els diguessin que sí. Sí?

- Ui no, jo no tinc diners per comprar res. Només els diumenges pel sidral al cine de la Parròquia.- la nenatrista i assenyada acabava de parlar, se sentia segura que amb aquell argument no insistirien pas si volien menjar pegadolça i sidral, el diumenge en neutre al cine.

- Jo et convido - la veu quasi inaudible d'ell va fer-la girar-se i posar-se vermella com un pigot. La Cris va fer uns ulls grossos com dient-li "accepta!" . Per sort la Juani ja se n'havia anat i la Nani l'havia seguida amb la Cati. S'havien quedat soles amb els nois ella, la Cris, la Montserrat i un cop aquesta oferta gentil feta, van decidir que hi anaven.

- D'acord, gràcies però anem depressa que el camí a casa després em serà molt llarg i a la mare no li agrada que arribi tard.
- Li dius que m'has acompanyat, que avui havia d'estar sola a casa i hem fet els deures plegades- La Cris donant idees.
- No. No jo no li diré cap mentida a la mare... 
- Mira que et compliques a vegades eh?
- Va anem i no se'n parli més.

Tiraren carrer avall direcció al carrer la Creu. Ells anaven fent l'orni amb la pilota de futbol entre els peus. Canvi de camí de tornar a casa, enlloc de fer carrer de la Creu, Bonavista va fer carrer de la Creu avall, Rambles, carrer de la Sala , carrer Badó , Freixas i a casa. Era més llarg trigaria més, hauria d'explicar-se però la pegadolça li agradava molt i acompanyar els amics no podia pas ser motiu de càstig, no?

Es van mirar i van anar baixant carrer de la Creu corrent darrera la pilota, teva-meva-teva-meva, un riure, un cop de peu, un lleu gest tocant el braç de l'altre, uix quin borrissol al clatell tot de cop...

- Gràcies per la pegadolça, demà portaré galetes amb Nocilla. T'agrada la Nocilla?