Al fons de la classe en unes tauls que ningú no ocupava i enganxades a la paret era el regne de les màquines d'escriure. Totes les màquines en rengle. Quatre màquines d'escriure Underwood, negres , de ferro colat , amb unes tecles rodones amb la lletra gravada al mig, boniques, pesades, potents. Una cinta de roba de cotó impregnada la meitat en tinta negre l'altra meitat en tinta vermella que anaven d'un carret a l'altra a mida que es teclejava. Aquell era el regne entre l'hora dinar i l'hora de començar classes a la tarda. Hora de ME-CA-NO-GRA-FI-A.Una extraescolar dissenyada per augmentar capacitats de tots els qui volien aprendre una mica més, servia per poder després treballar com secretaries o administratives que en deien a una oficina, a una escola, a l'ajuntament. A la nenatrista la seva mare li va apuntar i a ella li encantava, era com tocar el piano sense música, aquí no calia afinar el la i es feien menys moviments de dits, en canvi s'havia de memoritzar exactament el teclar i escriure sense mirar-se'l, no sabia si ho aconseguiria, però practicaria per fer-ho bé.
Aquell curs, el setè d'EGB va venir ple de coses noves. Tenien més mestres que entraven i sortien de l'aula però també havien de canviar d'aula de tant en tant per seguir la classe.
Per exemple de Pre-tecnologia amb una mestra nova, jove, molt riallera que parlava un castellà obert i en català feia anar el "lo" enlloc del la o el el. La senyor R va acabar convertint-se en la preferida de la majoria de la classe, era com aire fresc que va entrar per fer que l'olor de resclossit d'aquelles parets s'esvaís. Amb ella van aprendre a fer un diari, un equip de redacció on cadascú tenia una feina concreta. Per aqiò les classe de mecanografia els hi van anar de perles.
El diari es deia 1-2-3, les portades anaven a càrrec del SC que era un gran ninotaire, la nenatrista la van fer directora li tocava fer reunions amb tots els redactors i decidir quines notícies posaven i quines deixaven pel següent número. Una secció d'escacs, una d'esports, una on explicaven les excursions i visites que feien a fora de l'escola. Uauuu allà la nenatrista va descobrir que això d'escriure era un món tan interesant i divertit com els seus amics imaginaris, els contes de l'avi, les vacances de Luzaga o la Pasqua a Palafrugell. Les reunions del diari també s'havien de fer menjant-se hores de pati, per això n'hi havia que no hi volien participar. Al final van quedar cinc o sis i prou. Discutien, llegien molt, la senyo els ajudava, després tota la classe un cop imprès el diari amb un ciclostil , els tocava ajudar a colorejar-ne les portades, així totes eren diferents encara que fos el mateix número.
Treballar en equip també volia dir riure en equip, conéixer-se més a fons, compartir petits secrets, saber de les famílies de cadascú, en aquell equip eren més els nois que les noies de noies hi era ella i la G una de nova que havia arribat l'any passat ,baixeta però rossa amb uns ulls blau-verts que feien anar de bòlit a més d'un. Es van fer amigues o no, més aviat anaven juntes ella la J i la G perquè treien bones notes en tot, en matemàtiques la G era la millor, en història , llengua i francès la nenatrista i l'Enric no tenien rival, la J era bona en tot una nena de vuits. Compartien les trobades de la revista, les tornades a casa perquè tant la J com la G vivien a l'altra banda del poble. Primer deixaven a la nenatrista a la cantonada carrer de la Creu carrer Arrabal, després la G es quedava als pisos i la J pujava fins a casa seva a dalt la Miranda, a prop d'on vivia la Nani. Era el temps de les confessions de dir-se que els nens t'agradaven de voler enamorar-los i també el moment de les grans traidories, de robar el noviet a l'altre, de voler ballar o cantar o sortir amb un grup i no amb un altre. A la nenatrista aquestes històries li passaven per sobre, no en feia ni cas, no les veia. De fet a ella li agradava la gent, li agradava escriure, somniar i compartir-ho.
Que al C li agradava, dòmino! però com que el C agradava a totes, ella no seria pas "la novieta del C" per més que se'n morís de ganes. Aquella mena d'etiquetes la incomodaven d'allò més, què volia dir ser la novieta de...? Que potser els nois eren els noviets de...' No, doncs ella tampoc pensava baixar de l'esglaó on era. nens i nenes eren iguals , això li havien explicat sempre a casa i això creia o sigui que passar a ser la novieta d'algú - ni que se'n morís de ganes - seria que na-nai.
Aquell estiu va ser un estiu de prova. Ella i en C van ser enviats de vacances a França, un a cada punta del centre de l'hexagon, ara tindrien unes vacances a compartir tot i que les passessin lluny l'un de l'altre. Com tornarien d'allà?
Amb la G i la J en parlaven. Elles pensaven que tenia molta sort de poder viatjar sola tant lluny, a elles no els podien pagar un viatge així. Ella no sabia comptar-ho amb diners, sabia que hi podia anar perquè els oncles de França - que eren catalans i exiliats de la Guerra - hi vivien. Ni idea de si valia molt o poc en diners aquell viatge, ella només comptava que amb la tia Mercè i el tio Antonio estaria bé i que de ben segur aprendria francés per tenir deus tot el curs següent. L'últim abans de l'institut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada